Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana’t a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te’n ací.
El periodista José Martí Gómez s’ha mort aquest dimarts. Nascut a Morella (els Ports) el 1937, es va iniciar en el món del periodisme com a corrector al Diari de Barcelona el 1963. Posteriorment, va treballar al Periódico Mediterráneo, de Castelló de la Plana, i el 1970 va ser contractat per El Correo Catalán. Ha estat guardonat amb els premis Ciutat de Barcelona de periodisme radiofònic (1998), Ofici de Periodista, del Col·legi de Periodistes de Catalunya (1999), Nacional de periodisme (2008) i amb el Memorial Francesc Candel (2017). Va ser vocal del Col·legi de Periodistes de Catalunya per la demarcació de Barcelona.
Va col·laborar en el setmanari Por Favor amb sàtires i comentaris polítics i en diaris com El Pais o La Vanguardia i va participar en tertúlies radiofòniques de la Cadena SER.
És autor de diversos llibres, entre els quals destaquen els reculls d’entrevistes Hagan juego, señores (1976) i Veintiún hijos de su padre (1977, premi Manuel del Arco), en col·laboració amb J. Ramoneda, publicats al setmanari Por Favor; les biografies López Raimundo, la soledad del corredor de fondo (1976, amb X. Vinader i J. Ramoneda); Joan Reventós: aproximación a un hombre y a su época (1980), i Lady Di: la verdadera historia (1992)
Va publicar també diversos llibres situats entre l’assaig, la crònica i el recull de fets diversos: Asesinatos por amor (1978), Amor y sangre en la oficina: historias reales de delincuentes y pícaros (1988), La España del estraperlo, 1936-1952 (1995), El Corazón inglés: una particular visión de Inglaterra y los ingleses (2002), Historias de asesinos: el crimen en España desde 1970 hasta nuestros días (2004), Historias de asesinos (2004) i Animales de compañía (2005). El 2016 va publicar l’autobiografia El oficio más hermoso del mundo.
En una piulada la seua familia ha explicat: «”La vida és bonica”, ens va dir. Continuarem endavant sense oblidar aquestes paraules, i recordant que ell sempre va fer més boniques les nostres vides».
