Ara que pares i docents tenim més informació que mai sobre com funciona l’adolescència. Ara que tenim llibres i experts que ens ajuden a entendre eixa etapa de la vida convulsa i misteriosa. Ara que, més que mai, els adults ens esforcem per entendre-la, empatitzar i acompanyar els joves en eixe trànsit a la vida adulta. Ara més que mai, ens sentim impotents davant d’una mar de frivolitats que tot ho aigualeix amb la retòrica de la broma.
L’insult racista, sexista, homòfob o la més pura imprecació feixista. Tot açò i més està en el llenguatge quotidià dels joves, en els vostres codis, en el vostre tracte diari, en els milers de stickers, que ens volen fer passar per inofensius, i que van amunt i avall per les xarxes, que circulen a cada instant, compartits per tots vosaltres, amb una normalitat escabrosa. També entre els Marcs, les Joanes, els Arnaus i les Aines. Ací no se’n salva ningú. És igual el que t’hagen dit i llegit des de menuts, és igual el que hages sentit i viscut a casa. Sou la generació del tot val, on és molt difícil destriar el gra de la palla entre tanta futilitat, i saber on viu la veritable agressió i el vertader agressor.
Fas massa cas, em diuen, i per a tranquil·litzar-me, afegiu: «La persona que me’ls ha enviat, aquests stickers, és una amiga homosexual que, a més, és supermilitant». I la veritat que no, no em tranquil·litza gens i, cada vegada, entenc menys. Vivim al regne de l’estultícia? D’una cosa estic ben segura i és que vivim en la més absoluta normalització de l’insult i el prejudici.
I ara és quan us rieu de mi i em dieu boomer o quan apareixen els defensors a ultrança de la retòrica generacional. Tant se val el que em digueu, la frivolitat és i serà sempre un subterfugi. I el feixisme també. I un sticker que resa «puag negros» és merda racista, disfressada de broma innòcua.
L’humor negre sempre ha existit, el que és nou és la mentalitat retrògrada instal·lada entre el jovent com a signe identitari i amb connotació positiva. Però ací entrem en el camp de l’antinòmia i el contrasentit, perquè ser retrògrad, per definició, no pot ser guai i no ho podrà ser mai.
Anar a la contra és una actitud inherent a l’adolescència. És nou, tanmateix, que una filla o un fill siga més carca que sa mare i son pare. Llevat que, per a les filles i els fills els valors anti (sexistes, homofòbics, xenòfobs, etc.) hagen esdevingut l’essència del ser ranci.
Contra qui o contra què aneu vosaltres, joves, quan frivolitzeu sobre tot allò que ha costat dècades i sacrificis enormes construir? Algú que m’ho explique, per favor, perquè jo soc una boomer humil que, a penes tenia 20 anys a finals del segle passat quan, a la meua ciutat, els grups feixistes ens apallissaven i ens mataven, entossudits com estàvem a construir un món sense prejudicis.
