Tot parlant amb una amiga de les nostres vides laborals, i amb dues copes de vi davant, com si fórem personatges d’una sitcom americana, es va aventurar a suposar que en el temps que jo havia passat treballant en la política de representació segur que n’hauria col·leccionat un grapat d’anècdotes.
Cert és que n’atresore moltes, i de tota mena. Com també crec que és molt possible que ella d’ací a un any assumisca responsabilitats polítiques, vaig suposar que volia saber en què es podria trobar, i vaig decidir explicar-li’n dues que jo pensava podien ser les més instructives.
La de la senyora que va trucar a la porta del despatxet que jo ocupava quan estava en minoria absoluta a l’ajuntament, i després d’obrir suaument la porta i mirar teatralment als dos costats, com si fos una espia del TBO, va entrar, va tancar i va dir: «yo es que voto a los otros, pero me han dicho que usted arregla cosas». I a mi aquella frase em va semblar la millor definició possible del que ha de ser un càrrec públic: algú que arregla coses. I com «los otros» als que ella votava governaven, i jo, a qui ella no votava, no governava, que acudís a mi, reforçava també el que jo crec que és fer oposició. Que segons l’etimologia que m’invente, no ve d’oposar-se, sinó d’opositar a ser govern. A aquella senyora se li va poder arreglar la cosa en qüestió.
També li vaig relatar com una velleta, menuda, arrugadeta com una pansa i amb un filet de veu que denotava desesperança i cansament m’explicà el seu drama. Des de feia uns mesos a la planta baixa de l’edifici on vivia, havien instal·lat una cuina industrial que feia àpats per emportar-se, i pel pati de llum havien fet pujar una xemeneia, però només fins a l’altura del segon pis. El que habitava la bona dona i en el que s’intoxicava cada dia per la finestra, empudegada d’olors a bacallà amb salsa verda, arròs al forn, mandonguilles d’abaetxo, i floricol arrebossada. Em va explicar que feia setmanes que anava d’una taula de l’ajuntament a una altra i ningú no li donava solució. La vaig acompanyar immediatament al departament competent, on amb celeritat i eficiència van obrir expedient per enviar una inspecció. Trist que no s’hagués fet abans, i trist que tinga dret a pensar que la presència d’un regidor ho va facilitar. Trist que haja de creure que el fet que la senyora fos analfabeta no va servir perquè ningú s’esforcés més a ajudar-la.
Però el cas és que la inspecció es va fer, i com la norma estableix que l’eixida de fums ha de sobrepassar el sostre de l’edifici, es va sancionar l’empresa, i esta ho va resoldre en poques setmanes. La senyora va tornar i malgrat la meua insistència en què no calia, em va regalar un «benjamin» de vi, d’aquells que serveixen a l’AVE o als avions. L’obsequi fet per la senyora representava per a la seua economia un menyscapte molt superior al que representa per a Amancio Ortega regalar una costosa i complexíssima màquina de medicina oncològica.
Crec que esta anècdota reforça la primera pel que fa a la vocació de ser útils que han de tenir els càrrecs públics, ajuda també a entendre que de vegades l’administració pública per ser útil necessita una mirada crítica d’algú que represente un cert poder, i la darrera, que és més important el què, que el qui. I que tots els ciutadans mereixen el mateix respecte i empara legal, siguen lletrats, illetrats, llicenciats, menescals, aturats o tiktokers.
Però arribats a este punt li vaig dir que en realitat el principal ensenyament que jo havia assimilat del meu pas per la política és que l’anècdota era jo. Que el fet que jo hagués assumit la responsabilitat de representar durant anys un nombre creixent de conciutadans era una anècdota. Que el fet que el meu partit m’hagués donat a mi l’oportunitat, era anecdòtic. Que el temps passat en política, dins de la cronologia del país, del període democràtic, des de la fundació del partit… Tot era una mera anècdota.
Que hi ha anècdotes més potents, més duradores, més contundents, més útils, no ho negaré pas. I que hi ha gent, alguna poca gent, que suma personalment més enllà del partit, també ho sé. Però en política tothom que és prou potent per a tenir el seu propi predicament al marge de les sigles, tothom que suma, també resta. Perquè és precisament allò que li dona notorietat i reconeixement, el que per altres la fa odiosa i inconvenient. Però fins i tot eixa gent tan valuosa, són anècdotes en la història de la ciutat, el país, el partit i l’època. Com ho som encara més els mediocres que hem ocupat plaça.
I qui no entenga que és una anècdota, un punt en una línia contínua, més val que no assumisca responsabilitats polítiques, perquè no ha entés que la senyora que vota als altres i la velleta fumada, són infinitament més importants que ella.
