Els avisos que els accessos a la zona afectada per la DANA de l’Horta Sud estan tancats són recurrents, així que deixem el cotxe al barri de Sant Marcel·lí de València, abans de travessar el llit nou del Túria. Només baixar del cotxe un senyor ens avisa que si pensem anar pel pont de José Soto Micó, que tornem arrere, que l’acaben de tallar. Està indignat: «Hi ha milers de persones que han anat a València a comprar aigua i menjar i ara no podran tornar. En lloc d’ajudar no fan més que molestar. Tota l’estona donant voltes amb les furgonetes [d’antiavalots] i no han repartit ni una ampolla d’aigua!», explica mentre ens acompanya a la passarel·la per a vianants que comunica amb el barri de la Torre i que es manté oberta.
Al principi no entenem massa el que explica, però quan arribem a la passarel·la la cosa queda més clara. Una riuada de gent la creua en ambdues direccions. Carreguen aigua, menjar i ferramentes. Molts són veïns dels barris i pobles afectats, però molta altra gent són simples voluntaris que volen tirar una mà com siga. No han fet cas als avisos de les autoritats de «no col·lapsar la zona» i s’han llençat a portar ajuda ni que siga a peu. Hui no serà la primera mostra de dignitat humana que veurem.
La imatge a l’altra banda del riu és totalment distòpica. Els cotxes s’apilen als vorals de les autopistes mentre les calçades estan plenes de caminants que pareix que deambulen sense rumb fix. Talment com tots imaginem el col·lapse. A penes es veuen alguns vehicles d’emergències. La zona pareix fora del control de tota autoritat, però no hi ha tensió ni violència, tan sols gent carregant tota l’aigua i el menjar que poden a les seues esquenes.
Però després descobrim que a la Torre no hi ha quasi res, almenys si ho comparem amb Benetússer. Ací el paisatge és catastròfic. Costa d’explicar. Piles enormes de cotxes bloquegen els carrers i els baixos de les finques tenen les portes rebentades i pràcticament ha desaparegut tot el que hi havia. Més que una riuada pareix que hi hagen esclatat bombes. El fang cobreix per sobre els turmells. Un adolescent explica que «açò no és res comparat a com estava ahir» i com va anar a veure els iaios «amb el fang fins a la cintura». Encara hi havia cadàvers pels carrers. No té ni setze anys i ja ha vist més que molta gent en tota la vida, però el xic continua somrient.
Ací sí que han arribat ja els serveis d’emergència. Bombers, ambulàncies i també diferents cossos policials i els militars de la UME. «No han arribat fins a hui –explica una veïna també enfadadíssima- ahir en tot el dia només vam veure un camionet de la UME i un altre de bombers que van passar i van marxar».
Juntament amb l’estat de shock, la indignació amb «l’abandonament» de les autoritats és el sentiment predominant. La gent sent que ha estat oblidada. Les històries que expliquen són dantesques i molta gent no pot evitar les llàgrimes. «Sentíem com la gent atrapada als cotxes demanava ajuda, però no podíem fer res. Vam lligar llençols als balcons per si algú s’hi podia agarrar, però no va servir de res. Era una impotència total». Al seu carrer l’aigua va superar els tres metres i entrava als apartaments del primer pis pels balcons. «La situació era de terror. Vam veure un policia agarrat a un fanal fins que un cotxe sense control se li va estampar. Després va desaparèixer».
També hi ha, però, alguna història amb final feliç, com el veí que des de la finestra va salvar un gosset que navegava a la deriva dalt d’un sofà. O la farmacèutica, a qui la riuada va atrapar a l’aparcament i se la va endur i tot i així ha aparegut viva. «Ha estat un miracle». «Enmig de la foscor se sentien de tant en tant els aplaudiments i els crits d’alegria quan aconseguien rescatar algú. Això ens va mantenir els ànims alts», expliquen.
A més de l’oblit posterior, també denuncien la manca d’informació. «Ací ningú ens va avisar. La gent estava treballant, al carrer i l’aigua ja inundava els carrers. Quan va arribar l’avís ja hi havia gent atrapada, no té explicació».
Riuada de solidaritat
Dijous al matí, encara no funcionaven els subministraments d’aigua, llum i gas, encara que la cobertura ja havia tornat a molts llocs. Aconseguir aigua era la principal obsessió de la majoria de gent. Els supermercats han estat arrasats per l’aigua i la gent després hi ha entrat per intentar abastir-se del que necessitava, però ara ja no hi ha res.
«Si voleu ajudar, porteu aigua i la doneu a la primera gent que trobeu, us ho agrairan», demana una veïna. Un camió reparteix fruita en un carrer de Massanassa, la cua és immensa, però es tracta d’una iniciativa privada. De nou, la sensació d’oblit. «Sort de la gent, de la del poble i la de fora que ha vingut a ajudar com ha pogut, perquè el suport de les autoritats ha estat mínim». És una queixa que se sent una volta i una altra.
L’Horta Sud és àrea de classe obrera i es nota en molts detalls. A mig matí, moltíssima gent ja està traient fang de les cases i els comerços amb el material que poden aplegar. L’autoorganització és quasi instantània i arriba a molts llocs. Des de la gent que cuina –sols es pot fer a cases amb butà- fins els que porten aigua a la gent major, s’encarreguen de xiquets o, pala en mà, comencen a retirar fang. Tot, però, no és bonic. També ha calgut organitzar grups veïnals per vigilar les cases buides davant l’onada de saqueigs.
La solidaritat i l’autoorganització no han estat només als pobles afectats. Per tota l’àrea metropolitana de València s’han organitzat de forma immediata punts de recollida de material i grups de Whatsapp per a coordinar brigades de suport. Associacions veïnals, moviments socials, falles o clubs esportius han obert i gestionat punts per rebre el material. «Veniu a ajudar-nos. Tota ajuda és benvinguda», és el missatge que més es repeteix.
