El col·legi Padre Manjón, al barri de la Torre de València, feia anys que reclamava una renovació del material i aquest curs finalment ho havien aconseguit. Pissarres digitals, mobles, papereria, joguets… hui tot açò flotava encara sobre inacabables bassals de fang. L’escena provocada per la DANA era dantesca, amb les aules d’infantil amb diversos dits d’un fang que ja començava a fer pudor de podrit, el pati absolutament anegat i l’immens portal metàl·lic arrencat de les frontisses i llençat a deu metres de distància. Genera terror soles pensar la força que havia de dur l’aigua que ha fet aquesta destrossa.
Ja fa cinc dies que docents del centre i voluntaris treballen en les tasques de neteja, però la faena és tan descomunal que totes les plantes baixes encara estan plenes de tres dits de fang. «Primer de tot ha calgut treure tots els mobles i material de les aules, pujar tot allò que es podia salvar als pisos de dalt i apilar al pati el que no», explica una voluntària
Des de bon matí, docents, famílies d’alumnes i, de nou, molts voluntaris ens hem posat a fer faena, de nou apilant tot el material inservible i separant-lo d’aquell que encara era salvable, però ara, sobretot, empenyent amb graneres el fang fora de l’edifici i, després, cap al carrer. De nou a pols i força de braços, encara que la diferència amb els primers dies és notable. Ja hi ha contenidors on tirar el fem i també alguna retroexcavadora, encara que aquest matí estan centrades en l’església que hi ha just enfront. No ha estat fins que no han acabat allí, a finals del matí, que no han arribat a l’escola. No passa res, tots els edificis a netejar són importants, però fa gràcia pensar qui ha decidit que una església tenia prioritat davant d’una escola. Més o menys com el geni que va intentar que els voluntaris reclutats per la Generalitat netejaren un centre comercial.
Voluntaris i mentides
Hui continuava el flux de voluntaris, encara que molt menor que els altres dies. Pot pesar-hi el cansament, les previsions de pluja, però segurament també té relació amb les constants crides de la Generalitat a no acudir als pobles afectats, incloses amenaces d’impedir l’accés a la gent, encara que vaja a peu. Les amenaces, de nou, han quedat en paper mullat i els nombrosos efectius policials que vigilaven els ponts per sobre del Túria, no soles no impedien passar, sinó que indicaven quin era el millor accés segons el destí. Als ponts, a més, equips mèdics repartien guants i mascaretes als voluntaris. Una estructura mínima i senzilla que, com tantes altres coses, han tardat cinc llarguíssims dies a implementar.
Davant la desídia i la incompetència de qui havia d’estar coordinant la recuperació, ha estat la pura força espontània del poble la que ha fet la faena. Quan el grup de voluntaris hem arribat a la porta del col·legi Padre Manjón i hem preguntat què necessitaven, a ningú se li ha acudit dir que molestàvem. De seguida ens han assenyalat les aules enfangades i no ha calgut dir res més.
Fins i tot l’argument del col·lapse de vies i la necessitat de passar maquinària pesada sona a excusa molt pobra. Quan encara queden no centenars, sinó milers d’edificis per netejar, una faena que no farà l’exèrcit, ni la policia ni la maquinària pesada. Calen braços, calen graneres i calen pales. De la resta també, clar, però ningú està dient a les grues que no vagen que molesten. Grues, per cert, que hui l’Ajuntament de València destinava a retirar cotxes de voluntaris enlloc de dedicar-les a endur-se les desenes de milers cotxes que encara s’apilen en carrers i vorals.
A primera hora de la vesprada, amb l’ajuda de les màquines i nous voluntaris, ja podem dir que la primera neteja d’urgència de l’escola està acabada, malgrat que encara hi haja molt de fang al pati que, aquest sí, caldrà retirar amb excavadores. Han estat moltes hores de faena pesada i repetitiva, amb la sensació que el fang mai s’acaba i que sempre n’apareix més, però al mateix temps la tasca reconfortant de veure una comunitat unida en la desgràcia i amb la força per tirar avant.
Sense visita del Rei
Contra els relats que vol construir l’extrema dreta, ací està treballant gent braç a braç sense que ningú pregunte quin origen té, quina llengua parla o quina ideologia o religió professa. Aquests dies s’estan forjant noves amistats i qui sap si més coses… la gent es passa el número de telèfon per mantenir el contacte i entre els més joves es veuen també alguns flirteigs més o menys subtils. Encara que els moments més emocionants són quan es retroben veïns i coneguts que encara no s’havien vist des de la riuada. Les abraçades i somriures ho diuen tot.
No sé què pensarà tota aquesta gent de la visita del Rei, Sánchez i Mazón. Si simpatitzen més amb un o amb l’altre o amb cap. Estem massa enfeinats per comentar l’actualitat i ningú ha vist els vídeos de Paiporta mentre treballàvem –amb les mans enfangades fa de mal fer posar-se a consultar el mòbil-, però la sensació d’abandonament i la frustració amb unes autoritats que han preferit el politiqueig i la baralleta abans que ajudar a qui més ho necessitava es palpa a l’ambient.
No sé si anirien a llançar-li, fang però resulta evident que no hi ha ningú emocionat per veure si serem els afortunats amb tan il·lustre visita. Però el Rei no ha vingut al col·legi Padre Manjón, així que mai sabrem el que hauria passat.
