El que està passat a Palestina ens genera dolor, un problema moral insuportable, molta ràbia i desencís. Assistir a una massacre televisada quasi en directe, davant de la passivitat internacional, especialment de la UE, costa d’assimilar. És intolerable i difícil d’entendre com la nostra gent no s’ha tirat abans al carrer. És per això que l’explosió de les protestes al voltant de la participació de l’equip ciclista israelià en La Vuelta Ciclista a España, ens reconcilia amb els principis morals i republicans, de consideració i respecte als drets humans, vulnerats d’una manera tan salvatge i insuportable a Gaza.
Però certament Palestina i Israel ens cau lluny. Els tenim a l’altre extrem de la nostra mar –només cal acostar-se a voreta mar i mirar lluny, ben lluny–, però sempre han estat molt més lluny. És com si el nostre imaginari històric mediterrani arribés com a molt a les terres de Sicília i fins i tot a Grècia. En canvi, aquelles terres, denominades santes, són el melic del món. Són la terra del Déu del Llibre, melic del món i una font permanent de conflictes entre pobles.
És clar que l’atemptat de Hamàs –que tothom ha condemnat– li ha donat al govern radical israelià l’energia necessària per a una operació, molt prevista, com la que veiem ara, amb el beneplàcit del tio americà, però no hem d’oblidar que la població palestina vivia de fa anys en una gran presó –amb vistes a la mar– dins de la Franja de Gaza, i que els colons jueus i el govern israelià, de fa molts anys, estan dia darrere de dia foradant el mapa de Cisjordània. Tot ben orquestrat per impossibilitar la creació de l’anhelat estat palestí.
Els nacionalismes sense estat i una part important de nacions acolliren en el seu dia amb simpaties la implantació dels irredempts israelians a la seua terra històrica, especialment pel sentiment de culpa per l’Holocaust jueu, però les coses no han anat pel camí marcat per l’ONU amb la solució dels dos estats. Siga com siga, sempre he sentit una atracció per l’esdevenir del conflicte, seguint els passos fets pels implicats per tal de buscar una solució pacífica per a les dues parts. El moment clau va ser quan, després de les negociacions i els Acords d’Oslo, el 1993, que va donar pas a la creació de l’Autoritat Nacional Palestina, a poc a poc Arafat i Rabin varen estar a un no-res de trobar una solució –encallada en l’esplanada de les mesquites de Jerusalem–. Les faccions més radicals de les dues parts –que aspiraven i aspiren a l’aniquilació de la part contrària– ho impediren. La mort en atemptat magnicida de Rabin el 1995 i la d’Arafat el 2004, de manera poc clara, varen ser una portada ben sonora a qualsevol acostament. La il·lusió que generà primer aquell procés i l’enorme frustració posterior, varen constatar allò que em va dir un vell conegut ja finat que havia viscut més de cinc lustres a Jerusalem: allò no té solució i no en tindrà.
Al remat, la radicalitat de les postures, ha fet perdre al poble palestí l’oportunitat inicial de la creació de dos estats que va propiciar l’ONU el 1948. Tots els intents i aixecaments palestins han estat sufocats pel potent i armat estat israelià, que mai ha deixat de tindre el cabet a feina, ajudant, quan els ha convingut, a potenciar Hamàs per tal de debilitar l’Autoritat Nacional Palestina, de manera que fins i tot en un moment com l’actual de col·lapse total palestí, l’ANP no té cap paper a Gaza ni cap protagonisme. Molts ens preguntem: ¿La gent més moderada d’ambdues parts on està? Si uns aspiren a eliminar del territori a tot un poble –i estan fent-ho amb un poderosíssim exèrcit–, els altres aspiren al mateix, però sense exèrcit i amb unes milícies que poc més que poden aspirar a fer accions de guerrilla. Els temps i les pàgines de la història passen i la solució dels dos estats, que tots hem desitjat, veus ben coneixedores i raonables afirmen que amb el treball predeterminat i planificat dels israelians a Cisjordània i a Gaza, ja no és factible. És per això que Netanyahu no parla d’altra cosa que d’acabar la feina. És el genocidi que ens horroritza ara.
I arribats a aquest punt, ens preguntem cada dia com la societat israeliana consent eixe genocidi televisat i perpetrat pels seus dirigents i executat pels fills joves del poble. Sense respostes, és fàcil concloure que ells també arrossegaran la pena. Si l’Holocaust és la pena que arrossega el poble alemany, els israelians, amb la seua massacre actual, arrossegaran pel temps dels temps la seua culpa i aquesta no tindrà perdó. ¿Poden arrasar tota la franja? Naturalment. I si ens encantem, faran fins i tot el ressort turístic que vol Trump. ¿Què aconseguiran els israelians? Un odi de generacions de palestins que hi pagaran amb anys i anys d’inseguretat i conflictes. La Terra Promesa no podrà ser una terra de pau. I allò intangible i tan important que no han valorat, un rebuig del món que encara valora els drets humans i els drets dels pobles i que ells li diuen, per consolar-se: antisemitisme. No crec ni veig l’antisemitisme en aquest cas, però sí que crec que eixe món no els perdonarà.
¿Ens hem de conformar a veure com hi arrasen tot un poble de milions de persones? No ho podem tolerar. Fem tot el que puguem, demà altres generacions ens trauran comptes, per molt que el poble israelià visca sense perdó.
