Les grans retallades en educació pública -recordem que mai s’ha aplicat el mateix barem en els fons transferits a la privada concertada- del 2010-2015 es van argumentar per la crisi econòmica. No hi havia diners, ens deien, i calia que tothom ens estrenyérem el cinturó. Tothom, a priori, entenia la importància de l’educació pública i ningú hi estava en contra, també ens deien, senzillament calia fer un esforç fins que les coses es redreçaren.
No entrarem a valorar ací les causes de la crisi del 2008 ni la gestió de les seues conseqüències, però és important tenir una mirada un poc llarga per analitzar les actuals retallades educatives aplicat sense compassió des de l’arribada del Govern de PP i Vox el 2023. Ara ni tan sols s’han molestat a esgrimir cap excusa ni argument. Calia rebaixar al preu que fora les rebaixes fiscals als més rics. I el preu és l’escola dels nostres fills i filles.
Simplement han passat la podadora de forma salvatge i quan se’ls assenyala el problema mostren algun ninot de palla. Literalment. Quan va denunciar-se que les escoles afectades per la dana no s’havien reconstruït va eixir el conseller a parlar d’ETA als currículums educatius. Quan es va explicar que no s’estaven cobrint les baixes o les substitucions van començar que s’hauria d’eliminar el valencià de la selectivitat.
Mentrestant, al món real, la degradació de l’educació pública en menys de tres anys és palpable. No entrarem ací a fer la llista perquè no acabaríem i hem anat informant puntualment de cada una de les qüestions a les pàgines del diari: des del desficaci de la Llei Rovira fins a les més de 5.000 places de docents sense adjudicar passant pels professors sense cobrar o la paralització del Pla Edificant. Un manifest signat per les direccions de 650 centres ho resumeix millor.
El malestar ha esclatat en forma de conflicte laboral amb els docents. Les seues reivindicacions són justes -són un dels cossos docents pitjors pagats de l’estat- però van molt més enllà de la qüestió laboral. No podem deixar la defensa de l’educació pública valenciana en mans exclusivament dels seus treballadors. Cal que la comunitat educativa i el conjunt de la societat s’unisquen a la defensa d’un dels pilars de la societat del benestar.
Sense educació no hi ha futur, diu el lema. Ací es podria afegir que sense educació pública digna no hi ha cohesió social, ni normalització lingüística del valencià, ni igualtat d’oportunitats, ni possibilitats de crear una ciutadania lliure i formada, base mínima per a qualsevol democràcia. És el moment, doncs, d’unir forces i salvar l’educació pública valenciana.
