Fa uns dies, Salvador Vendrell ens va regalar amb un dels seus articles a través del qual, com en molts altres, vaig fruir de la seua saviesa. Coincidia amb ell i amb moltes de les seues apreciacions sobre l’Europa actual, on “el fum mai no s’apaga”. Sembla, en efecte, que les lliçons derivades dels desastres bèl·lics no s’aprenen mai, al mateix temps que els governs van encenent noves metxes de conflictes i ens preparen psicològicament, pressupostàriament i militarment per a una nova explosió guerrera.
En aqueix context, però, afirmava que els pacifistes no encaren la realitat. El pacifisme vindria a ser una mena de “disfressa de la mandra o de la por de mirar el món de cara”.
No podem negar que el panorama internacional (i nacional) pinta de molt mal color amb l’embranzida i presa de poder de nous feixismes aliats amb les grans empreses tecnològiques. Potser, amb tot plegat, no tinguem salvació. Si més no, Salvador no la veu.
Tot amb tot, em sembla injust afirmar que el pacifisme no mira el món de cara o és producte de la por. No diria jo que Mohandas Gandhi o Martin Luther King foren covards. No relacionaria persones més pròximes com Josep Maria Delàs, Martí Olivella o Pepe Beunza amb aquells que no enfronten realitats problemàtiques. Potser tots sentim o tenim més o menys por, però em sembla que la valentia, la decisió i el compromís social han estat clarament les seues virtuts. Mai ningú d’ells no s’ha amagat o ha obviat el conflicte.
Ara mateix, pacifistes com Juan Carlos Roís o el mateix Centre Delàs d’Estudis per la pau estan fent un gran esforç per donar a conèixer allò que hom vol ocultar: la meteòrica pujada dels pressupostos militars en Espanya, les maneres enganyoses de calcular el percentatge del PIB en relació amb aqueixa despesa o els negocis i interessos que hi ha darrere de les relacions comercials entre Espanya i Israel. El mateix centre Delàs, a través dels seus informes, i altres col·lectius pacifistes també tracten de presentar alternatives. Unes més institucionals i relacionades amb la filosofia que impulsa l’ONU o l’OSCE (la bandejada Organització per a la Seguretat i la Cooperació Europea); d’altres més en línia amb els moviments alternatius i llibertaris.
Sempre seran discutibles l’estratègia, els mètodes i les formes per dur endavant una lluita social per millorar els drets, les condicions de vida i la dignitat humana, però no crec que la desesperança o el nihilisme siguen una bona medicina.
Friedrich Wilhelm Nietzsche és un dels grans; té una gran capacitat per desconstruir dogmes i copsar l’ànima humana. Tanmateix, malgrat observar i patir els perills evidents o la turmenta que sembla acostar-se, no hauríem de tirar la tovalla. És el que alguns voldrien i, aquests sí, es fonamenten en la por i els pitjors instints de la nostra espècie.
Diu Salvador que “no hem eixit de la trinxera” i, certament, aqueixa és la percepció que ara tendim a tenir. Tot i això, hem estat vora huit dècades immersos en una certa contenció i en un marc cultural que estima més la vida que no la mort, per patriòtica que puga semblar. Sí que havíem eixit de la trinxera quan els moviments pacifistes forçaren i promogueren una distensió i una rebaixa dels arsenals. Gorbatxov i el mateix Ronald Reagan van signar uns pactes significatius i importants en la dècada de 1990.
És palès que està acumulant-se un gran poder en poques mans i que els mitjans d’informació i comunicació que nosaltres valorem són relativament febles; però sí que podem fer alguna cosa i hi ha col·lectius pacifistes que actuen i fan front a aqueixa realitat problemàtica. Tenen la flama encesa de la lluita per la pau, la qual, això sí, hauria d’esdevenir més potent i massiva com ho ha estat en altres moments de la història.
