Quan escrivia sobre les criptomonedes, en la sèrie sobre la naturalesa del diner, vaig topar-me amb QuantumFracture, un canal divulgatiu didàctic i accessible, dirigit pel físic José Luís Crespo. A més de la seua excel·lència i creativitat exposant temes complexos, en els vídeos que dedica a les criptomonedes i la tecnologia blockchain em cridà l’atenció com, de tant en tant, recorre a la idea que sempre hi ha una solució tecnològica als problemes, tot i els problemes que la mateixa tecnologia crea. Potser és una idea estesa. Però la humanitat també arrossega problemes, la solució dels quals no depenen del progrés tecnològic.
Fixem-nos en la desigualtat material. La potència del progrés tecnològic aplicat a l’alimentació, el vestit, la construcció, la salut, l’educació, les comunicacions, la informació, la cultura i l’entreteniment, etc. permetria organitzar un món més benestant i igualitari. Tanmateix, com sempre ha ocorregut en la història, els profits que ret l’enorme poder tecnològic que l’home ha arribat a desenvolupar continuen beneficiant una part de la humanitat i excloent-ne una altra, i destaquen pel seu ús en la guerra. Hem transitat i transitem per successives revolucions tecnològiques: el vapor, l’electricitat i electromagnetisme, l’electrònica, la cibernètica i la computació, la intel·ligència artificial… Mentrestant continuem negligint les solucions que sols poden vindre de consideracions ètiques, dels drets i valors humans.
La connexió oferta/demanda a través del preu, possiblement ja era coneguda a l’antiguitat, també en el comerç mitjançant el sistema de bescanvi. Durant la gestació del liberalisme econòmic, als segles XVIII i XIX, assoleix la categoria de llei econòmica, d’una llei acceptada com a natural i indefugible. A la darrera peça vaig qüestionar la seua inexorabilitat. També vaig apuntar que afavoreix l’emersió de la part instintiva, irreflexiva o automàtica dels humans, i entrebanca les possibilitats de considerar alternatives en la distribució de béns que no suposen barallar-se per ells, sovint introduint desigualtats materials.
I el concepte igualtat d’oportunitats? Podem ruminar sobre el seu significat. Una popular paràbola africana usada com a element motivador en el món de l’esport diu: «El lleó s’aixeca al matí i ha de córrer per a menjar. La gasela s’aixeca al matí i ha de córrer per a no ser menjada… Quan surt el sol, sigues lleó o gasela, has de córrer». Tots han d’aixecar-se i córrer, és a dir, millorar les destreses i enfortir les febleses, el campió per a mantenir el títol, l’aspirant per a assaltar-lo. En l’esport amateur el resultat de la competició no té repercussió sobre la desigualtat material. Solament sobre el nombre de títols o trofeus que campió i aspirant acumulen.
Aquest dibuix traspassa l’àmbit de l’esport i remulla situacions de la vida real formulades en termes de rivalitat. La igualtat d’oportunitats suggereix la imatge d’una lluita on les circumstàncies externes als competidors haurien de ser equivalents a la graella de sortida. Ningú no hauria de ser afavorit ni gaudir d’avantatges. Els resultats a la fi de la contesa dependran de l’esforç, la perseverança, el talent, les habilitats…, dels mèrits personals.
Tanmateix, l’objecte de la competició és rellevant. Si els participants es disputen un lloc de treball, la igualtat d’oportunitats proporciona el millor candidat per exercir-lo, la qual cosa es pot considerar socialment beneficiós. Però si la lluita du aparellada que els perdedors es veuen privats dels ingressos que tindrà el guanyador, la competició es converteix en una pugna per l’accés als recursos que ens aproxima a l’univers del lleó i la gasela, usualment beneïda si té lloc en igualtat d’oportunitats.
Els humans exhibim una gran diversitat en característiques, capacitats i habilitats. Si a partir d’aquesta diversitat justifiquem les desigualtats en l’accés als recursos, on queden les suposades virtuts de la humanitat? Entre els carnívors el feble aspira a menjar les restes que deixa el fort, quan aquest ja s’ha assaciat. Quan l’home manifesta el mateix comportament, la seua capacitat de guardar i conservar li permet anar més enllà, perquè el poderós, encara que s’haja sadollat, pot acumular excedents arribant a negar-li al feble la més petita porció.
Com massa sovint ocorre, l’ús imprecís del llenguatge embolica i confon. Sortir de l’envisc en què ens atrapa requereix temps i esforç delimitant el significat de les paraules. En 1983 (enllaç 1) i 1984 (enllaç 2), un jove Marino Rajoy, aleshores president de la Diputació de Pontevedra, publicà dos articles en el diari Faro de Vigo comentant, elogiant i recomanant dos llibres del moment que qualifica d’apassionants i magistrals: La desigualdad humana de Luis Moure Mariño, i La envidia igualitaria de Gonzalo Fernández de la Mora, biògraf precoç de Franco, el primer, i ministre del dictador, el segon. Del llibre de Moure Mariño diu que «Constituye una prueba irrefutable de la falsedad de la afirmación de que todos los hombres son iguales, de las doctrines basadas en la misma…». I argumenta que «La desigualdad natural del hombre viene escrita en el código genético, en donde se halla la raíz de todas las desigualdades humanas». De l’article de 1984 destacaré dos passatges. «La igualdad biológica no es pues posible. Pero tampoco lo es la igualdad social» i «La igualdad implica siempre despotismo i la desigualdad es fruto de la libertad».
El genetista ucraïnés Theodosius Dobzhansky fou cofundador de la Teoria Sintètica de l’Evolució, integrant els avanços de la genètica i la Teoria de l’Evolució de Darwin. En un assaig de 1973, titulat Diversitat genètica i igualtat humana, Dobzhansky alerta sobre aquells que, com Rajoy, desacrediten la idea de la igualtat humana a partir de les diferències biològiques. A l’àmbit de la biologia els conceptes que hem d’usar són identitat/diversitat. Diem que dos bessons provinents d’un sol òvul són idèntics, no diem que són iguals. Igualtat/desigualtat són conceptes que apliquem en les esferes legal i ètica, la dels drets. Els mecanismes de l’herència generen una gran diversitat biològica que no justifiquen les desigualtats socials.
Igualtat d’oportunitats sí, però quan parlem de poder gaudir de condicions de vida dignes, la cursa no hauria de produir desigualtat de resultats. Però la produeix, i és un dels problemes de la humanitat que no té solució tecnològica. Clar que, en primer lloc, s’hauria de considerar un problema. Rajoy afirma que la desigualtat social és natural. Vosté que creu?
