Tradicionalment el rugbi s’ha vist des de fora com un esport violent, però qui s’endinsa un poc en aquest joc i coneix la seua filosofia s’adona que, en realitat, és molt més noble del que aparentment pareix. Com diu una antiga dita anglesa, país on va nàixer aquest esport a principis del segle XIX, “el rugbi és un esport de bèsties practicat per cavallers”.
Es tracta d’un esport on el respecte, el compromís i la solidaritat són valors fonamentals. Aquests valors són els que ha tractat de transmetre el projecte ‘Escola de Rugbi’, on han participat uns 2.200 xiquets d’una trentena de centres escolars valencians. César Sempere, jugador professional i olímpic valencià, ha sigut un dels organitzadors i monitors d’una iniciativa que ha tingut molt bona acollida entre els xiquets participants. “El 75% dels xiquets ha confirmat que repetiria l’experiència. El que tractem d’inculcar és el respecte, el respecte cap als jugadors i cap a l’àrbitre. És una filosofia de vida. De vegades es veu com un esport de contacte però el que fa el rugbi és ajudar a créixer els xiquets, ja que el respecte és un dels valors més importants”, explica Sempere.
Sobre el projecte educatiu, César Sempere conta que “és dels projectes més bonics” que ha fet. “Féiem activitats separades per estacions i cada 15 minuts els xiquets rotaven de monitor. Anaven a aprendre històries, a placar, a passar, a xutar a pals, a fer joc real, a fer evasió i assaig… Amb tot això vam explicar els valors del rugbi i vam acabar amb un tercer temps”, narra el jugador olímpic de Rio 2016.
El rugbi és l’únic esport en què existeix eixa figura del tercer temps que consisteix en el fet que l’equip amfitrió convida el visitant a dinar o a fer algun tipus d’aperitiu en què comparteixen impressions sobre partit acabat, parlen de rugbi o fan amistat. “Un dels meus millors amics amb qui compartisc el projecte de l”Escola de Rugbi’ és Matías Tudela; era el meu rival tota la vida i el vaig conèixer en un tercer temps. És un moment molt bonic que també ha encantat els xiquets i els professors de les escoles” assenyala Sempere, que juga actualment al Tatami valencià.
L’experiència de les categories inferiors i el rugbi amateur
Els valors d’aquest esport es transmeten als xiquets des que comencen al rugbi base. Martín Julián hi va jugar durant dos anys a Argentina, d’on procedeix, i dos més a València, a l’equip de la Universitat Politècnica de València, durant la seua adolescència.
“El valor que més sobreïx del rugbi per a mi és la solidaritat, perquè et fan entendre que, si un dels jugadors falla, afecta tot l’equip i el funcionament és col·lectiu. Si un dels jugadors no està compromés, li falta el respecte a la resta de l’equip. Es crea, per tant, un sentiment d’unitat i germanor que va més enllà de l’esport, encara que influenciat per les seues característiques, que és aguerrit i amb força”, explica l’exjugador.
Així, el rugbi és una disciplina en què hi ha molt de compromís, ja que requereix molt de sacrifici dins i fora del camp. “Això s’explica perquè és un esport amateur a escala estatal i això fa que molta gent el practique després de treballar o que lleven temps a la família o als estudis”, afegeix. Els entrenaments, a més, són molt durs des del punt de vista físic. Així, eixe component de sacrifici complementa el de la solidaritat perquè “un va a entrenar també perquè ha adquirit un compromís col·lectiu i no pot fallar els seus companys. Com que és un esport amateur, no hi ha res més en joc que un títol o ascendir, però això passa a un segon pla quan es veu la qualitat de les relacions amb els companys o l’entrenador”, assenyala Martín.
Aquests tipus de missatges es donen des de les categories inferiors per a reforçar la idea des de la base. “Es forma en valors a molts xavals que entren al rugbi buscant una manera d’ocupar el seu oci o de fer amics. És un dels esports més complets pel que l’envolta”, continua.
Per a finalitzar, Julián conta una anècdota que recorda amb claredat i és una mostra més d’eixos valors que conté l’esport. “El nostre entrenador, quan teníem un partit el cap de setmana, ens deia en l’entrenament: ‘dissabte juguem amb Tatami o amb el Cau’. Mai deia ‘contra ells’, sinó ‘amb ells’. Un entrenador que en categories inferiors i als entrenaments et diu això, et dona un poc la pauta de quins valors i quina filosofia té el rugbi”, conclou.
Carlos Catalá és una altre exjugador valencià que va practicar el rugbi des dels 15 als 20 anys, concretament al San Roque i a l’equip de l’UPV, on va coincidir amb Martín. Catalá, natural de València, plasma alguns exemples que ens fan veure la filosofia del rugbi. La figura de l’àrbitre és un cas curiós, ja que en altres esports, com ara al futbol, se li perd molt més el respecte. En rugbi, “és impensable que parle amb l’àrbitre qualsevol jugador que no siga el capità de l’equip i se’l tracta de senyor. Només pot parlar el capità, amb respecte, tractant-lo de vosté i en determinats moments. Si no, poden expulsar-lo deu minuts”, explica Catalá.
El rugbi fomenta molt la camaraderia, ja que “quan un jugador del teu equip s’enganya, com que en som tants –15 contra 15–, sempre s’intenta cobrir al que ha fallat”. Un altre exemple ben curiós és que en un camp de rugbi, tant si n’hi ha 100 com si hi ha 50.000 espectadors, quan un jugador ‘pateja’ a pals, tots l’estadi emmudeix. “Això parla del tipus de valors que es volen transmetre dins de la canxa”, especifica l’exjugador valencià.
“Es un esport que és de contacte però no és violent. Hi ha normes que protegeixen el jugador perquè, per exemple, no es pot placar en determinades parts del cos, ha de ser sempre per davall de la cintura i amb el muscle acompanyant el jugador que cau perquè la caiguda no siga tan forta. La imatge que es dóna des de fora és eixa però, quan el practiques, no és per a tant” conclou.
Hi ha un respecte molt gran. És un esport que, des de fora, pot paréixer de bèsties però, quan aprofundim un poc en la filosofia del joc i en tot el que l’envolta, ens adonem que és un esport de cavallers.
