El passat 20 de gener va faltar, als 92 anys, Antoni Reig Ventura, més conegut per Rovellet, una de les figures més icòniques i respectades de la pilota valenciana. Rovellet ha sigut molt més que un jugador: ha estat un referent, un mestre i un ídol per a diverses generacions. La seua destresa al terreny de joc, la seua elegància i la seua capacitat per connectar amb el públic el van convertir en una llegenda viva. Era un jugador estimat, capaç de dominar tant el joc com l’escena social que l’envoltava, i un pilar fonamental en la preservació dels valors tradicionals de la pilota valenciana.
La pèrdua de Rovellet ens porta a reflexionar sobre allò que realment paga la pena en la pilota valenciana, en particular, i en l’esport, en general. Així, vull aprofitar per destacar els valors que ell encarnava i que encara es mantenen en la pilota valenciana, fent-la un autèntic «joc de cavallers». Rovellet era el cavaller per excel·lència. Amb la seua mort, perdem una veu genuïna d’aquest esport, algú que encarnava la seua riquesa cultural i els valors que el fan singular. La pilota valenciana no és només un esport –reconegut com a tal pel Consell Superior d’Esports mitjançant la Llei de l’Esport 39/2022–, sinó també una expressió cultural i un element d’identitat col·lectiva dels valencians. Per això, la Generalitat Valenciana la va declarar Bé d’Interés Cultural el 2014.
Fill del pilotaire Rovell de Dénia, Rovellet va nàixer al carrer Pelayo de València, el 1932, i va viure una època en què futbolistes i pilotaires compartien la glòria esportiva i l’admiració del públic. Aleshores, el futbol encara no havia entrat en l’espiral de mercantilització actual, en què els jugadors s’han convertit en figures inaccessibles i es traslladen finals com la Supercopa d’Espanya a Aràbia Saudita. Rovellet sempre va estar arrelat al carrer on va nàixer, jugant al Trinquet de Pelayo i, una vegada retirat, continuant assistint a vore partides.
Rovellet és un autèntic referent i ens convida a fer un esforç per mantenir viu el caràcter singular d’este joc. A més, ens impulsa a reivindicar la pilota valenciana com un exemple de valors esportius en un món globalitzat, on el futbol ha esdevingut el model a imitar, però al preu de vendre la seua ànima a grans magnats i fons d’inversió. Un món on els futbolistes són mercaderia i es converteixen en multimilionaris, on prevalen els valors econòmics per damunt dels valors ètics, i on el futbol d’elit cada vegada té menys de joc i diversió i més de negoci i seriositat. Un món on els clubs de futbol més rics són els que acaben guanyant en una competició descompensada pressupostàriament des del començament. On els futbolistes prefereixen anar-se’n a jugar ben lluny de casa per guanyar més i més diners, i on els clubs d’ací, com ara el València CF, estan acabant sent propietat d’empresaris estrangers més preocupats amb la possibilitat de traure rèdit a la seua inversió que al foment de l’esport i dels seus valors.
I és que la cavallerositat que sempre recordarem de Rovellet és el tret més característic de la pilota valenciana. És allò que la distingeix de la resta d’esports i la fa un joc especial i únic. Dir que la pilota valenciana és un joc de cavallers, no té cap sentit discriminatori, ben al contrari té un sentit inclusiu. Sempre l’ha tingut. Fa segles va significar que, dins dels trinquets, tothom fos tractat i tractara als demés com cavallers, independentment de la seua classe social i, més recentment, incloent també a les dones, convertint-se també en un joc de cavalleresses. Amb la cavallerositat es fa referència als valors i principis que històricament han caracteritzat este joc tradicional valencià. Independentment de la classe social o del gènere, la cavallerositat és una forma de comportament que fa referència a la noblesa, el respecte i l’honor que han de mantenir durant el joc, tant els i les pilotaires com el públic. La pilota valenciana té uns valors ètics i humans que van més enllà de la competició i que són conseqüència d’una tradició que té a vore amb: a) l’arrelament territorial del joc; b) la proximitat del públic al joc; c) l’honestedat; i d) l’equitat en l’enfrontament. Analitzem breument cadascun d’estos aspectes que fan d’este joc tradicional un esport tan especial.
- a) La diversitat de modalitats i l’arrelament del joc al territori. La pilota valenciana agrupa diverses modalitats unes utilitzen un mur o paret frontal i altres són de joc directe entre els i les pilotaires. Unes modalitats es juguen més en unes comarques i localitats, mentre altres són més característiques d’altres. També es pot jugar als trinquets com al carrer. En les modalitats que es juga al carrer, s’integra el joc de pilota com un esdeveniment més de la vida dels pobles. Els carrers es converteixen així en espais per a gaudir d’una partida. El carrer d’un poble es converteix per uns instants en epicentre de la pilota valenciana. A més, les partides al carrer estan obertes al públic i són d’accés lliure. La pilota valenciana forma part així de la vida dels pobles on es juga. És un esport arrelat a la gent dels pobles valencians. És un esport sensible i respectuós que no menysprea els pobles menuts i la seua gent, ben al contrari els fica en valor. Quan parlem de pilota valenciana estem parlant d’una gran varietat de modalitats de joc de pilota a mà, i això reflecteix una riquesa i un respecte a la diversitat cultural que ha de fer-nos sentir orgullosos a tots els valencians i valencianes.
- b) La proximitat del públic al joc i als pilotaires és una altra de les característiques de la pilota valenciana i està condicionada pel lloc on es juga, ja siga als carrers dels pobles o als trinquets. Als carrers, el públic s’ubica als fons i als costats. Als trinquets hi ha diverses zones que formen part del terreny de joc i on el públic pot seure’s a veure la partida. Hi ha zones més segures com les galeries i més arriscades com les llotgetes. En la modalitat d’escala i corda una quantitat mínima i selecta pot seure’s també sota la corda que divideix la pista en dues meitats. Però la major part del públic s’asseu als quatre escalons que conformen l’escala. Al raspall el públic s’asseu al llarg de l’escala perquè saben que els i les pilotaries prefereixen no enviar la pilota a eixa zona perquè ahí és pilota parada. En l’escala i corda, només és permés seure’s en la meitat de l’escala corresponent al rest. El públic ocupa així un lloc privilegiat dins del terreny de joc i no un espai habilitat específicament a banda del terreny de joc. El públic no està separat i fora del joc sinó que s’integra dins del terreny de joc, la qual cosa permet vore el joc d’una altra manera, sentint-lo des de dins. Siga al trinquet o al carrer, el públic no va a animar a un jugador o equip determinat (i molt menys a menysprear al rival) sinó que va a vore una bona partida, quan més disputada millor. I quina millor manera que viure-la des de dins?
- c) L’honestedat i el compromís de la paraula. En la pilota valenciana, és habitual que se seguisquen normes no escrites basades en el respecte i la confiança mútua i on la paraula té més valor que la norma escrita i que la seua aplicació per part d’una persona aliena al joc que exercisca d’àrbitre. En pilota valenciana, en compte d’un àrbitre o àrbitra, trobem la figura de l’home bo que és una de les figures més importants de la història i cultura valencianes, formant part del patrimoni immaterial del País Valencià. L’home bo és una persona que en els actes de conciliació acompanya les parts per intentar l’avinença. L’home bo només actua en cas de conflicte. És considerada com una persona imparcial, justa i sense cap partidisme; una persona honrada. En pilota valenciana s’ha introduït també el terme de dona bona. Els i les pilotaires reconeixen les seues faltes i errades en els punts durant la partida i l’home bo o dona bona adopta un rol d’observador, actuant només davant d’algun punt o situació dubtosa en el desenrotllament d’una partida. Les seues decisions són totalment acceptades per pilotaires i públic. En la pilota no fa falta un quart àrbitre, ni un VAR, ni controls que verifiquen situacions controvertides, perquè els i les mateixes pilotaires són persones honestes que no enganyen als àrbitres, als rivals, als espectadors, al joc, al seu equip i a ells mateix. Són sincers i no s’aprofiten de les circumstàncies. Guanyen perquè juguen millor, no amb més picardia i aprofitant-se d’aspectes i circumstàncies que no tenen que vore directament en l’habilitat de colpejar i jugar la pilota.
- d) L’equitat en l’enfrontament. Mentre que la igualtat en l’esport consisteix en aplicar les mateixes regles per a tots els i les esportistes, l’equitat suposa adaptar les regles a les particularitats i possibilitats dels i les esportistes. En l’esport s’atén a la equitat de l’enfrontament establint categories diferenciadores (per exemple: sexe, pes, edat, discapacitat, nivell competitiu o territorialitat) que permeten agrupar als i les esportistes amb la intenció que l’enfrontament siga més ajustat. Algunes modalitats esportives, com per exemple les carreres de cavalls, també utilitzen el sistema del handicap que consisteix en assignar avantatges mitjançant compensacions entre els competidors o competidores de manera que se igualen les seues possibilitats de victòria. Ja s’ha dit que el més important d’una partida de pilota és aconseguir un enfrontament el més igualat possible entre els rivals. L’enfrontament pot ser individual o per equips i trobem diverses maneres d’intentar compensar el nivell dels i les contendents, pel que és habitual que es pacten algunes regles abans de les partides adaptant-les al nivell de joc dels i les pilotaires. Per exemple, la gran superioritat davant la majoria dels seus rivals d’un altre mite de la pilota com era Paco Cabanes, el Genovés, en algunes partides no se li permetia colpejar la pilota de volea, o jugant en parella mentre l’equip rival estava conformat per un trio. En l’actualitat, continua sent habitual la disputa de partides d’una parella contra un trio, doncs la igualtat numèrica no assegura la igualtat en l’enfrontament. És per això que l’enfrontament s’ajusta en funció del nivell de joc dels i les pilotaires, pactant-se abans de les partides. És molt important que l’enfrontament estiga ben ajustat des d’un principi i que ambdós rivals tinguen semblants possibilitats de guanyar la partida.
Estos quatre aspectes tradicionals de la pilota conformen uns valors que cal preservar en un context esportiu dominat per la mercantilització i, a la vegada, serveixen de recordatori per als esports que estan venent la seua ànima en favor del negoci. La figura de Rovellet ens recorda que la pilota valenciana és molt més que un joc: és una forma de ser i de comportar-se, una expressió cultural i un element d’identitat col·lectiva del poble valencià. El millor homenatge que li podem fer és comprometre’ns a continuar transmeten estos valors a les noves generacions d’esportistes.
