Les creences religioses proporcionen un sentit de transcendència que els creients consideren valuós; tanmateix, no es poden sotmetre a cap criteri de veritat. Preservant el catàleg de drets humans com a patró d’idoneïtat, l’única posició raonable és la convivència en pau de les creences religioses, inclosa la seua negació. Això no obstant, sota la consigna «aquesta és la vertadera religió», la convivència sovint s’ha desbaratat.
Les inclinacions religioses han estat històricament barrejades amb altres aspiracions, les econòmiques i les derivades de les lluites pel poder, entre elles. I així, els interessos aliens al purament espiritual poden derivar en abusos de les elits religioses sobre els propis fidels. Ja en veiérem episodis en «El comerç d’indulgències» i «Maharaj». També en capítols de repressió i violència d’unes religions sobre altres. De vegades, una d’elles ha estat declarada religió d’estat i decretada la seua preeminència.
La religió de Roma, politeista, solia acollir deïtats de pobles conquerits, eixamplant el seu original panteó. El monoteisme cristià, a més d’ignorar el politeisme oficial, negava el culte a l’emperador. El seu objectiu universalista el feia incòmode. Cruelment perseguits per Roma, quan Constantí I (any 313) decretà la llibertat de culte els cristians tardaren mesos a acusar d’herètiques les religions tradicionals, i en demanar mesures contra elles. En l’any 380, amb l’emperador Teodosi I, el cristianisme catòlic es convertí en religió oficial de l’Imperi, i gaudí de les eines de repressió.
Un segle més tard Roma acabà per cedir a l’empenta bàrbara. Tanmateix, el cristianisme es propagà per tots els pobles d’Europa, estenent-se cap al Nord. Vingueren segles que la cúpula catòlica assolí molt de poder. A les corones de Castella i Aragó es visqueren episodis de violència antijueva concretada en massacres, emigració o conversions sota amenaça. Els abusos de posició dels jerarques catòlics (i la problemàtica matrimonial d’Enric VIII en el cas d’Anglaterra) dugueren l’eclosió d’una diversitat d’esglésies reformades protestants. I amb elles, les guerres de religió. I és clar que no es pegaven per la lletra dels dogmes. Retenir els privilegis, incrementar el poder, alliberar-se de la subjugació, venjar-se de greuges anteriors… estaven entre els mòbils d’uns o altres. Tot adobat per l’embat irreflexiu pilotat pel sentit comú de grup.
Felip II de Castella, obstinat a retornar els protestants d’Europa a la senda catòlica. La seua esposa i tia segona, Maria I d’Anglaterra, en restituir el catolicisme d’estat que son pare, Enric VIII, havia refusat. A França les guerres de religió s’enquistaren durant dècades i dugueren la corona francesa al primer Borbó, Enric IV, que fou successivament protestant-catòlic-protestant i, finalment, de nou catòlic per accedir al tron amb una frase (París ben bé val una missa) que ha passat al refranyer popular. I en tots aquells episodis les massacres o les execucions estaven convidades.
L’ensenyoriment protestant a Irlanda
Avancí en aquesta peça que el sotmetiment britànic d’Irlanda se substanciava sobre dos eixos. Un d’ells era la submissió del parlament irlandés a Londres, des d’on es tutelava o imposava la legislació que afectava Irlanda, un regne formalment independent que compartia monarca amb Anglaterra. L’altre era el domini (o ascendent) protestant. La reconquesta Tudor d’Irlanda coincideix amb la fundació de l’Església anglicana que trenca amb el catolicisme romà. A l’illa veïna l’anglicanisme s’estableix amb el nom Església d’Irlanda. Des d’aleshores, comença el traspàs a mans angleses de la propietat de la terra irlandesa. A cada revolta un esclafament que continuava amb la despossessió dels catòlics irlandesos vençuts i el premi pels vencedors, nobles anglesos i membres de l’exèrcit, protestants anglicans de l’Església d’Irlanda i inversors anglesos que, pagant per les terres confiscades, ajudaven a finançar les campanyes militars. Durant el segle XVII la noblesa terratinent gaèlica i angloirlandesa vella, anà sent substituïda per la nova anglesa protestant.
Els governs, nacional i locals, i les administracions, passaren a mans de membres de la religió anglicana; amb el Parlament, però sotmés a Londres. La majoria catòlica, a més de ser exclosa de l’administració, i amb grans obstacles per a mantindre les propietats, sofria una forta repressió prescrita per un conjunt de lleis batejades com a Lleis Penals.
Les Lleis Penals
Afectaven els catòlics, però també (en menor grau) els anomenats protestants dissidents, no anglicans. En veiem sols una mostra. La Llei de les autoritats locals (1661), del Parlament anglés, exigia que els càrrecs públics havien de prendre l’eucaristia segons el ritu anglicà per tal que el nomenament fos vàlid. La Llei de Test de 1673 requeria els càrrecs públics, militars o civils, de fer un jurament negant el dogma catòlic de la transsubstanciació, la conversió de les substàncies del pa i el vi en el cos i la sang de Crist, considerada real en el catolicisme i simbòlica en l’anglicanisme.
La Llei d’Educació de 1695 prohibia que persones de religió catòlica impartiren ensenyament a Irlanda. També prohibia que ningú enviés els fills a l’estranger a rebre educació catòlica. Açò va dur que proliferés l’educació catòlica d’amagat. Per la Llei de Desterrament de 1697, es va ordenar la deportació del clergat regular (els ordres religiosos) i dels càrrecs d’autoritat del clergat secular (arquebisbes, bisbes, vicaris…). Podien romandre els sacerdots parroquials, però per la Llei de Registre de 1703 tenien un termini per a registrar-se deixant una fiança com a garantia de bon comportament i de permanència en el seu comtat. Contràriament, el clergue que es convertia a l’anglicanisme rebria una paga anual.
La Llei del Papisme de 1704, per a impedir el creixement del catolicisme romà, contenia multitud de disposicions que entrebancaven la vida dels catòlics, alhora que oferia avantatges pels conversos a l’anglicanisme. En 1711, una llei del Parlament britànic (Llei de Conformitat Ocasional) pretenia castigar els càrrecs públics si es descobria que no havien estat sincers en l’exigència de la llei de 1661 citada a dalt i practicaven una altra religió. La Llei de Privació del Dret de Vot de 1727 prohibia als catòlics romans votar en l’elecció de cap membre del Parlament ni de magistrat de cap ciutat o municipi. En una època, cal dir-ho, que els electors ho eren a partir d’un nivell de renda establert, i les eleccions tenien lloc de tant en tant, per exemple, al començament d’un regnat.
