Sergi Tarín / València.
Una màquina d’escriure tapada amb una funda, un escriptori nu, de fusta, i dos policies nacionals. Són els únics elements de decoració de la cambra del Palau de Justícia on ha passat el matí Rafael Blasco a l’espera de testificar per la branca de Fitur del cas Gürtel. Un interiorisme de mínims per retrocedir a la joventut, als despatxos de la Brigada Político-Social de Via Laietana, a Barcelona, on Rafael Blasco fou interrogat com a membre del FRAP. Però si 20 anys no són res en els tangos, 50 sí que ho són en la política valenciana. Sobretot per a un ascensorista del poder, sense botó de baixada, com Blasco, qui ha dirigit pràcticament totes les conselleries, primer amb el PSPV-PSOE i després amb el PP, formació on arribà a ser mà dreta, Conseller amb majúscula, d’Eduardo Zaplana i Francesc Camps.
I per l’etapa a la conselleria de Solidaritat acabà condemnat a 6 anys i mig de presó pel desviament d’1,6 milions per a pal·liar la sequera a Nicaragua a un grapat d’immobles a València. I encara estan en instrucció els 175.000€ malbaratats per a la construcció fallida d’un hospital a Haití i vora 4 milions repartits a una trama d’empreses i fundacions encapçala per Augusto César Tauroni, també a la garjola. Cal sumar altra investigació en marxa per l’etapa a Sanitat, amb Tauroni com a presumpte receptor de contractacions tan irregulars com milionàries. Un escàndol convertit en home, o a l’inrevés, traduït en presó des del passat més de juny i que ahir abandonà unes hores per declarar com a testimoni del cas Gürtel, concretament pel muntatge suposadament fraudulent de l’estand de Fitur de 2005.
En aquell moment Blasco dirigia la conselleria de Territori, des d’on s’adjudicà a la trama un expositor amb vídeos de parcs naturals que fou fraccionat en cinc factures inferiors a 12.000€ per evitar la fiscalització i el concurs públic. “Em costa molt fer memòria”, replicà un Blasco de vestit fosc i corbata blava, més prim i pàl·lid, sense manilles, de peus arrossegats i muscles en davallada. Minuts abans havia saludat amb un lacònic “bon dia” els periodistes que esperaven a l’entrada de la sala de vistes. I amb gest cansant però indiferent, segué al mig de l’estança on va ser jutjat entre gener i març de 2014 i davant els mateixos protagonistes: la presidenta Pilar de la Oliva i el seu segon, Joan Climent.
Finalment, Blasco s’espolsà les possibles responsabilitats en direcció als subalterns: “en conselleries tan grans, com la de Territori, hi ha serveis administratius que fan el treball sense la necessitat que ningú el supervise”. En total, 24 minuts de circumloquis i vaguetats fins arribar al mateix “bon dia” lacònic per acomiadar-se dels periodistes. I després escorta i furgó policial, amb un agent que obri la porta de darrere, única exquisidesa de temps passats. Això i els vidres fumats, però massa menuts com per recordar-li els viatges en Audi entre despatxos i restaurants. De fet, una finestreta escassa de submarí per travessar fugaçment la ciutat tantes voltes contemplada des de les altures.
