Han passat ja trenta anys de l’assassinat de Guillem Agulló… trenta anys d’aquell crim terrible que em va tocar tan a prop… trenta anys d’aquell colp que va sotraguejar la societat valenciana i que va fer caure el fràgil embolcall que volia amagar les misèries de l’«exemplar Transició espanyola». Són molts anys. Algunes imatges retornen ara difuminades pel temps: la ràbia dels joves corrent pels carrers de Castelló, encalçats per la policia, farts de la pantomima judicial que s’acarnissava amb la víctima i protegia els assassins, els titulars repugnants de Las Provincias, la tristesa digníssima de la família de Guillem…
Jo era un periodista jove, de Burjassot, que coneixia la víctima i que de la mà de son pare començava a implicar-se en la política local. No sé si era el més indicat per encarregar-se d’aquell assumpte en el setmanari El Temps, on aleshores treballava. Hi havia una relació personal estreta, una simpatia ideològica evident, elements difícilment compatibles amb l’objectivitat que se li pressuposa al bon periodista. En qualsevol cas, no vaig tenir opció. Durant molts anys m’he preguntat si vaig fer el que calia, si aquells reportatges, plens d’indignació, eren realment «professionals». Trenta anys després, la perspectiva és diferent: es pot fer periodisme «objectiu» i fred sobre un cas així, quan el sistema mediàtic embruta el nom de la víctima amb mentides sense cap pudor? Quan el poder judicial dedica tots els seus esforços a protegir els assassins i fer veure que la víctima és una persona «violenta i perillosa»? Es pot parlar de l’assassinat de Guillem Agulló sense implicar-se emocionalment? No, no si es vol ser honest, que és al capdavall el que ha de ser un periodista: honest amb els seus lectors.
L’assassinat de Guillem va fer evident que les forces tardofranquistes continuaven exercint els seus privilegis i que ni la policia ni la judicatura ni bona part dels mitjans de comunicació havien assumit els valors democràtics, ni estaven disposats a fer-ho. I això no es pot contar de forma «freda i professional» perquè implica que elements bàsics del sistema en què vivim estan podrits i que la mort d’un jove de divuit anys a mans d’un grup de feixistes és un preu que cal pagar per mantenir aquesta putrefacció. Encara que marginals, els assassins de Guillem eren «dels seus» i els poders fàctics van utilitzar tota la seua força per protegir-los. I això s’ha de denunciar amb passió, a crits. Els atacs a la figura de Guillem, a la seua família i al seu entorn van ser tan brutals que resulten inconcebibles, irreals… però ho eren, de ben reals. La lliçó que el tardofranquisme volia impartir es pot resumir amb una única paraula: impunitat, que quede ben clar que la violència feixista – fins i tot si causa morts- quedarà impune, i que l’aparell judicial no sols no farà res per les víctimes sinó que també les castigarà humiliant-les i intentant desprestigiar-les.
El cas de l’assassinat de Guillem Agulló va ser especialment paradigmàtic perquè des del primer moment tots els elements del sistema es van posar a treballar en la mateixa direcció. La nit de l’assassinat la policia va detenir els amics de Guillem, i va deixar lliures els assassins, el diari Las Provincias va començar de seguida a inventar faules per embrutar el nom de Guillem, i emblanquinar el dels seus botxins, i durant el judici el jutge va protegir un testimoni anònim que se sentia «amenaçat» per l’entorn de la víctima i va donar per bo el seu relat, que parlava d’una arma en mans de Guillem que mai no va aparèixer…
Han passat ja trenta anys. Lentament, gràcies a la fermesa de la família de Guillem Agulló, als grups antifeixistes, esperonats per la constància del col·lectiu Bassot de Burjassot, als treballs literaris de Jaume Fuster o Núria Cadenes, a la pel·lícula de Carlos Marqués-Marcet… a poc a poc, una part important de la societat valenciana ha comprès la gravetat del cas Guillem Agulló i ha descobert que aquell relat sobre la «baralla de bandes» i l’«skin-head violent» que pretenia justificar l’assassinat del jove de Burjassot, era una mentida miserable.
És cert. Però no puc evitar que m’angoixen algunes preguntes insistents: han canviat les condicions d’aquells poders fàctics?, de la policia?, de la judicatura?, del sistema mediàtic? Tot això que va passar fa trenta anys, ja no pot tornar a repetir-se? I el cas Panzer? La llei mordassa? L’empresonament de Pablo Hasél o l’exili de Valtònyc? Els joves d’Altsasu? Els morts a la tanca de Melilla?
Mire el paisatge polític europeu i l’emblanquinament de l’extrema dreta, les difamacions i atacs a les xarxes socials i als pamflets digitals… i les preguntes continuen, torturants: qui serà el pròxim Guillem Agulló? Un altre jove antifeixista? Una activista LGTBI? Un immigrant?
