L’obsolescència programada és una pràctica de la qual fan ús algunes empreses quan dissenyen els seus productes i que consisteix en predeterminar quina serà la durada d’aquests. D’aquesta manera, si l’objecte té una durada breu, la gent haurà de renovar-se’l i, per tant, l’empresa en vendrà molts més.
Existeix un documental d’obligat visionat si es vol aprofundir en aquest tema que es titula Comprar, tirar, comprar, de Cosima Dannoritze, de 2010. Al metratge es poden veure argumentacions respecte d’aquest tema per part d’enginyers, empresaris, economistes, etc. El més important és que hi apareixen veus que demostren que aquesta pràctica s’estudia i es porta a terme.
Un dels casos que s’hi poden veure al documental és un problema amb una impressora davant del qual totes les tendes especialitzades recomanen comprar-ne una de nova perquè una reparació valdria tant com comprar-la de nou. Però el protagonista fa una xicoteta recerca i troba un programa que, instal·lant-lo a l’ordinador, reinicia el comptador de còpies de la impressora i aquesta torna a funcionar. Per tant, aquest producte havia estat programat per tal que l’aparell es detinguera, independentment del desgast, en arribar a un número de còpies determinat.
Al vídeo també hi apareix un testimoni que explica com una fàbrica de pantis va ser capaç de crear-ne uns que eren molt resistents, però el cap va dir que havien de fer-ne uns de més fluixos perquè, si no, no en vendrien.
Feniss posa exemples que podem trobar-nos en el dia a dia, com bateries que duren dos anys, rentaplats que es trenquen a les tres llavades, neveres impossibles de reparar perquè la reparació costa més que una de nova… Segons explica la fundació, aquesta és la realitat que ve marcada pel consumisme en què vivim immersos.
Segell
Després de veure alguns exemples, passem ara a l’actualitat, on ja comencen a portar-se a terme, per part d’algunes entitats com Feniss, diferents mesures com la creació del segell ISSOP (Innovació Sostenible Sense Obsolescència Programada), que distingeix aquelles organitzacions i persones que s’han compromès de manera determinant amb l’excel·lència en l’àmbit de la sostenibilitat, del respecte pel medi ambient i per les persones.
Llei contra l’obsolescència programada
La iniciativa més recent d’aquesta fundació ha sigut sol·licitar als partits polítics que incloguen en els seus programes una llei contra l’obsolescència programada, és a dir, contra la fabricació de productes amb data de caducitat. Feniss explica, a més, que aquesta norma ja existeix a França des de 2015.
Conten que la norma francesa, anomenada Llei de Transició Energètica, multa amb un màxim de 300.000 euros i dos anys de presó totes aquelles empreses que dissenyen i fabriquen els seus productes perquè duren un temps predeterminat. Aquesta és la primera norma que reconeix l’existència de l’obsolescència programada i sanciona tècniques que introduïsquen defectes, debilitats, parades programades, obstacles per a la reparació i limitacions tècniques.
A partir de la norma francesa, segons continua explicant Feniss, Europa va començar a abordar el problema aprovant un dictamen que exigeix la prohibició de l’obsolescència programada. El dictamen també proposa que les empreses faciliten la reparació, campanyes de sensibilització sobre l’obsolescència estètica que es troba nugada a les modes i, per últim, la implantació d’un sistema d’etiquetatge que informe al consumidor si prefereix un producte barat o un altre de més car, però més durador.
