Sempre es diu que els periodistes hem d’explicar la notícia, no ser la notícia. Per desgràcia a vegades és impossible complir-ho. Hui he visitat la Ciutat de la Justícia de València per acudir a la tercera sessió del judici contra els nazis que van atacar la manifestació valencianista del 9 d’Octubre del 2017. Però no hi he acudit com a redactor per cobrir la notícia, sinó com a part acusadora i testimoni.
El 9 d’Octubre del 2017 estava a la plaça Sant Agustí amb la intenció de repartir milers d’exemplars promocionals del desaparegut Diari Jornada, amb la intenció de donar-lo a conèixer entre els manifestants. Va ser impossible. Una turba feixista va destruir tots els exemplars i només de miracle els meus companys van aconseguir eixir indemnes. Quan estava documentant l’agressió vaig rebre una espenta per darrere i amenaces de mort.
A la vista d’aquest matí només es jutjava dues persones. La resta, els responsables materials de l’atac, han reconegut els delictes, acceptat les penes i pagaran les multes i indemnitzacions pertinents. Només dos dels acusats han negat tindre res a veure amb els atacs. Són precisament els incitadors de les agressions. Precisament, escudant-se en la no participació física en les agressions han intentat forçar el judici per tractar d’eixir-ne indemnes.
Però recorde perfectament l’home vestit amb una samarreta negra amb el missatge «Defenem Valéncia» (sic), la senyera al cap i la capa amb la bandera espanyola assenyalant-nos i avisant als Yomus que entraven a la plaça amb el braç alçat, que «ací estan els de la CUP!». Hui Paco Moreno –que és com es diu- ja no anava disfressat i lluïa un jersei verd molt discret. Els set anys que han passat des d’aquells fets li han passat factura, està desmillorat i, sense mocador al cap, la calvície queda a la vista. Des de la banqueta dels acusats mira als testimonis amb aire burleta mentre intercanvia comentaris amb el seu company de banc, el comunicador Pepe Herrero, un dels principals instigadors de la contramanifestació que va derivar en les agressions i qui va gravar-se a si mateix demanant als violents que destruiren tots els exemplars de la Jornada per tal d’assegurar-se «que no els puguen recuperar».
Un rere l’altre, els testimonis van ratificant les seues declaracions. Les versions coincideixen: Moreno va acostar-se a veure qui érem els de la Jornada, va decidir –sense veure un sol diari- que era propaganda de la CUP que allò «A València no hi ha de ser» i que «ho pagaríem». Després, quan va tindre oportunitat, amb l’arribada d’un centenar de membres dels Yomus, va assenyalar l’objectiu per assegurar-se que es cometia l’agressió.
La fiscal, Susanna Gisbert, emmarca primer la cronologia dels fets. Després, les acusacions particulars i popular tracten de destacar l’animadversió ideològica i també els danys que van provocar les incitacions de Moreno i Herrero. Som ja al tercer dia de la vista i el jutge avisa que «ja hem tingut prou testimonis que explicaren l’ambient de tensió que es vivia». Aixií doncs, anem al gra. Als fets.
«Però vostè va sentir al meu client cridar enmig del soroll?» pregunta l’advocat de Moreno. Si el vaig sentir… tinc els seus crits gravats al cervell. Set anys després i no tinc cap buit de memòria ni cap dubte sobre el que va passar. En la seua declaració, Moreno va assegurar que «estava per allà, vaig entrar al carrer, em dirigia a un bar a prendre un cafè o no recorde què però en arribar van abaixar la persiana per la baralla i me’n vaig anar», afirma, negant haver intervingut en aquells fets ni haver fet un gest com que anava a tallar-li el coll a un assistent. Desenes d’imatges d’aquell dia, on està a primera fila, insultant i amenaçant els manifestants el contradiuen.
El clau ardent
Per la seua banda, la defensa d’Herrero s’agarra a un error de la denúncia inicial –on identifica Herrero com a periodista de Público. En la mateixa denuncia hi ha una ampliació on s’esmena l’errada, però la defensa s’agarra a aquest clau ardent per intentar buscar una contradicció. Fracàs. Diferents testimonis coincideixen en que era allí, que gravava i que tenia un rol d’incitar les agressions. La principal prova contra ell la va penjar ell mateix a Facebook, així que imagine que el paper de l’advocat és més aviat formal. De fet, no oblidem que aquests són els mateixos advocats que al passat setembre van rebentar un primer acord de conformitat perquè van entrar a la sala del jutge i no s’havien llegit el document.
Les declaracions dels testimonis s’han allargat fins passades les tres de la vesprada, però la majoria feien referència a les agressions que ja han estat reconegudes pels perpetradors. Ara ja sols queda esperar a la sentència i confirmar si, per una vegada per totes, es comença a posar fi a la impunitat feixista al País Valencià.
