“A propòsit de la venda d’hortalisses, (…). A València no paguen res pel consum dels llegums, la qual cosa no succeeix en altres capitals, en què es troben d’algun mode gravades; i el que paguen els venedors per arbitri municipal, en raó al lloc que ocupen en el Mercat és molt menys del que es paga en altres ciutats”. Aquesta cita està extreta d’un discurs de l’alcalde de València del 1878, Josep de Navarrete, pertanyent al Partit Conservador.
Llavors la ciutat patia una enorme i rapidíssima transformació vinculada a la primera industrialització i al naixement de la burgesia. Canvis que no van estar exempts de conflictes, un dels més habituals relacionats amb els imposts de consums, que els ajuntaments gravaven a l’entrada de productes de fora i eren especialment impopulars, primer perquè es pagaven igual independentment de la renda i segon perquè impactaven directament en els productes de primera necessitat, com els aliments més bàsics.
A València, però, la persistència de la tradicional Tira de Comptar, malgrat que ja no tenia reconeixement legal, es convertia en un fre als intents de gravar el producte de l’horta.
“Durant la segona meitat del segle XIX, les dones llauradores encara gaudien d’una sèrie de privilegis tradicionals particulars que regulaven la venda dels béns familiars produïts a l’horta en els mercats de València i, sobretot, en la cèntrica Plaça del Mercat”, explica la historiadora Mònica Burguera al llibre “Historias de la España contemporánea”.
En el mateix text relata com “a l’esplanada central de la plaça, on les verduleres col·locaven les seues parades, es trobaven les més barates, a sis cèntims
diaris. La majoria d’aquestes venedores eren les úniques comerciants a les quals se’ls permetia vendre diferents classes d’articles en el mateix lloc”. Ara aquest dret tenia un mínim, ja que “podien fer-ho sempre que foren capaços de confirmar que les seues existències havien sigut cultivades en les seues pròpies hortes –és a dir, si podien demostrar que en realitat eren residents de l’Horta valenciana i, per extensió, que les seues famílies depenien dels ingressos de la seua comercialització”.
Un dret adquirit mil·lenari
Aquest dret dels llauradors a vendre el seu producte directament es remunta a la València musulmana, quan el magistrat que regia el comerç (que rebia el nom de Muhtasib i s’encarregava de controlar els pesos i mesures, la política de preus i l’abastiment de productes) disposava els agricultors en una filera, l’un al costat de l’altre, i la venda es feia comptant les peces que s’oferien. Així, els agricultors solien dir: “Me’n vaig a la Tira” quan es dirigien a vendre al mercat.
Amb la conquesta calanoaragonesa, no sols es va mantenir el dret, sinó que es va institucionalitzar, amb la seua inclusió als furs per part de Jaume I, i més tard fins i tot s’estendria a Palma i Barcelona. L’origen àrab, però, era evident en el nom que es va donar a la nova institució: la mostaçafia.
El segle XVI, Lluís Vives escriuria sobre la Tira de Comptar valenciana: “Quin mercat tan gran, quin bon ordre i distribució de mercaderia! No hi ha horts iguals a aquells que abasteixen aquesta ciutat!”
Amb la derogació dels Furs imposada pel Decret de Nova Planta de Felip V, els llauradors de l’horta perdrien la seua empara legal per al seu comerç, però com s’ha vist al principi de l’article, el mantindrien de facto fins al segle XIX.
De fet, el text de Navarrete citat a l’inici s’escriu en el context d’un conflicte entre els llauradors i l’Ajuntament de València -no pel dret de vendre els seus productes sinó per la recollida dels fems, que els llauradors convertien en adobs- i que va escalar fins a una vaga de productors que va deixar la ciutat sense verdures ni hortalisses.
La ciutat d’esquenes a l’horta
La històrica interrelació entre ciutat i horta que al segle XVIII lloava el marqués de la Torre de Carrús, defensant que els llauradors alliberaven la ciutat dels seus fems per retornar-los en forma de “delicioses hortalisses” i sense “cap tipus de càrrega municipal”, va començar a trencar-se a partir de la segona industrialització, durant el “desarrollismo” franquista i la desconnexió cultural entre agricultura i menjar.
Encara que el 1981 la Tira de Comptar es traslladaria a Mercavalència, garantint als llauradors un espai on vendre el seu producte, ja s’inclouria un intermediari entre productor i consumidor. Amb tot, en alguns mercats com el del Cabanyal o Mossén Sorell sobreviurien algunes parades de venda directa que obtindrien una regulació legal amb l’ordenança de mercats aprovada durant el mandat de Joan Ribó, amb unes condicions similars a les que tenien al segle XIX: no tenen l’obligació d’obrir tots els dies -amb la qual cosa l’activitat de venda es fa compatible amb l’agrícola però sempre que limiten l’oferta a les hortalisses dels propis camps.
Ara, una nova reforma d’aquesta ordenança per María José Catalá deixarà de nou en el llimb aquest dret històric dels agricultors de l’horta.
