Deia Leonard Cohen que a voltes sabem on estem només mirant qui tenim enfront. I cal que tinguem molt clar a quin costat de la ratlla estem. Especialment amb una xacra com el racisme.
Tal dia com hui, fa 33 anys, Lucrècia Pérez Matos, una jove dominicana que arribà a Espanya amb l’objectiu d’oferir el millor a la seua filla, fou assassinada per un grup d’extrema dreta format per un guàrdia civil i tres joves menors d’edat. Arrabassaren el seu futur, tot pel fet de ser immigrant, diferent, l’alteritat. El cas de Lucrècia Pérez és considerat com el primer crim reconegut de motivació xenòfoba a l’Espanya democràtica.
Aquest comptador, però, no és més que una convenció. Tampoc Ana Orantes va ser la primera dona assassinada per la violència masclista. Però cal establir un punt de partida, un “ostatge zero” a partir del qual comptabilitzar la barbàrie.
El context de l’assassinat de Lucrècia va ser el de la primera gran onada d’immigració als primers anys de la dècada dels 90 i l’aparició d’un discurs públic incipient que estigmatitzava col·lectius d’immigrants negres o “no europeus”.
Què ha quedat de tot allò? Per què l’efemèride de l’assassinat de Lucrècia resulta tan colpidora en la societat actual? Hui, 33 anys després, assistim estupefactes a noves onades d’odi i rebuig als immigrants a causa de la proliferació dels discursos xenòfobs i excloents de la dreta i de l’extrema dreta. I hauríem de preocupar-nos seriosament, perquè la història rima; les camises blaves d’antany han esdevingut en fatxalecos hui en dia.
El 13 de novembre esperem que no siguen poques les escoles que rememoren la història de Lucrècia i celebren la diversitat per tancar la porta als discursos d’odi inoculats ja no sols per les xarxes, sinó per l’aire mateix que respirem.
No podem amagar el cap com els estruços. No és prou no ser racista. Cal prendre partit i ser antiracista. I hem d’utilitzar totes les armes que tinguem al nostre abast.
L’educació, que sempre ha emergit com a ferramenta indispensable per combatre la deshumanització, no serà res si no és política. La diversitat mai no ha estat el problema per a la nostra cohesió com a societat; el que realment ens separa és la desigualtat, l’afebliment dels vincles de suport comunitari i la pobresa. Pobresa que la dreta explota políticament com una de les formes més directes per a la consecució dels seus objectius. L’ham és molt fàcil de llançar, sempre hi ha peixos a la mar que es menjaran el cuquet. La pesquera és segura.
D’ací deriva un dels fenòmens més perillosos del nostre temps: l’aporofòbia, l’odi cap a les persones vulnerables que viuen als marges del sistema i es perceben com una amenaça. Molesten perquè se’ls ha d’ajudar a formar-ne part.
La por als immigrants, que els discursos actuals alimenten de manera obscena i irresponsable, fonamenta les soflames d’odi convertint en culpables a les víctimes de la desigualtat. Així és com l’aporofòbia i el racisme es retroalimenten. Primer es rebaixa la humanitat de l’altre, després es justifica la seua exclusió i, finalment, es normalitza la violència.
D’altra banda, malgrat que el cas de Lucrècia no sembla que estiguera relacionat directament amb la violència de gènere, no és fútil la convergència d’ambdós reptes socials. Quan Ana Orantes -assassinada en 1997- denuncià públicament 40 anys de maltractaments, es van visibilitzar carències estructurals que havien estat negades o tractades com a qüestions privades, la qual cosa ens du necessàriament a reflexionar sobre el cinisme d’una societat que hui ha tornat a obrir les portes a un negacionisme extremadament perillós.
Des d’aquesta perspectiva interseccional, doncs, el crim contra Lucrècia -negra, migrant i pobre- no va ser només un xoc amb un “racista aïllat”, sinó una manifestació de com funciona el sistema.
Com ens cantava Radio Futura en aquella cançó de la moguda madrilenya… el futuro ya está aquí.I no pot ser més fosc si no tenim molt present la història per a no repetir-la.
Li ho devem a Lucrècia.
