Després d’un any i mig esperant una operació, vull contar el meu cas. No per llàstima, sinó per responsabilitat. Perquè sé que no soc l’únic. Perquè la sanitat pública pateix una agonia lenta però deliberada, i cal dir-ho ben clar: l’estan desmantellant.
Tot va començar amb un diagnòstic que va tardar més de mig any a arribar. Mentrestant, el dolor i la incertesa convivien amb mi cada dia. Finalment, quan ja no podia més, vaig entrar en una llista d’espera. Un any i mig. Durant aquest temps, vaig patir una baixa llarga que ha deixat el meu futur laboral penjant d’un fil. He hagut d’agafar una pensió, amb tot el que això comporta econòmicament i emocionalment, sense saber encara si podré tornar a la vida que tenia abans.
Però això no és tot. En dues ocasions em van telefonar per preguntar si volia renunciar voluntàriament a la llista d’espera. Com si tinguera una altra opció. Com si quedar-me així, amb dolor i sense tractament, fora acceptable. Em va semblar una pràctica com a mínim “curiosa”, però sospite que no soc l’únic a qui han intentat treure del sistema per maquillatge estadístic.
I finalment, em van operar. Una cirurgia major. Però em van tractar com si fora una intervenció ambulatòria menor. Cap ingrés previ, cap informació a la meua acompanyant, cap rastre d’humanitat. Després de l’operació, em van deixar en una gran sala de “recuperació”, freda i impersonal, on anaven deixant pacients com si fórem un ramat d’ovelles acabades d’esquilar. Van passar gairebé quatre hores i mitja fins que em van portar a planta, no perquè no fora el moment, sinó perquè… no hi havia llits.
Mentrestant, la meua acompanyant no rebia cap informació. Preguntava una vegada i una altra, i ningú li sabia dir què estava passant. La impotència, la por, el desconcert, la indignació. Són sentiments que encara em remouen ara que ho escric.
I l’endemà, l’alta. Ràpida, atropellada. M’explicaven les instruccions mentre em llevaven les vies. Les auxiliars ja preguntaven si podien netejar l’habitació per al següent pacient. Jo encara estava digerint el que havia passat, amb el cos trencat i el cap ple de preguntes. Una sensació difícil de descriure: entre la vulnerabilitat i la ràbia.
Tot açò és conseqüència directa de les polítiques del Partit Popular, tant al País Valencià com a altres territoris de l’Estat. Polítiques de privatització encoberta, de retallades constants, de menyspreu al personal sanitari, de substitució de la paraula cura per eficiència, com si tractaren amb mercaderia i no amb vides humanes.
Falten llits. Falten professionals. Falten recursos. Però sobretot falta humanitat i empatia. Ja no som persones. Som números. Números que destorben. Números que cal esborrar dels informes i dels pressupostos. Ens volen fer creure que invertir en sanitat és gastar, mentre parlen d’inversió en defensa. Una trampa semàntica per preparar el terreny: quan ja hagen desfet la sanitat pública, ens diran que si volem salut, haurem de pagar per ella.
Jo ja he viscut el futur que ens volen imposar. I no el vull per a ningú.
