La situació de l’habitatge a Alacant està arribant al seu punt més crític. Si tot continua a aquest ritme, les probabilitats d’un col·lapse immobiliari són més que probables. La situació és ja desastrosa per a la població: lloguers per damunt del salari mínim, concentració massiva de l’habitatge en mans d’inversors, creixement del nombre de desnonaments, empitjorament de les condicions d’habitabilitat, gentrificació, assetjament immobiliari per part dels propietaris, augment del sensellarisme i col·lapse dels serveis socials, entre molts altres. L’habitatge ocupa tal centralitat en la vida dels barris que la seua desestabilització provoca una bola de neu que també afecta altres sectors.
Quan es parla dels culpables d’aquesta situació la qüestió es torna més complexa. Identifiquem, principalment, els especuladors amb les seues diverses caretes: fons d’inversió, bancs, immobiliàries, petits i mitjans rendistes, i grans tenidors d’habitatge. No obstant això, l’experiència del Sindicat de barri de Carolines posa l’accent en la importància que estan tenint els jutjats d’instrucció d’Alacant a l’hora de facilitar a aquests especuladors desnonar les famílies treballadores i fer-se amb els habitatges per a usar-les com un bé de mercat.
Segons assegura el Sindicat, una part important dels jutges i jutgesses d’instrucció d’Alacant estan duent a terme interpretacions progressivament més exigents i arbitràries de les lleis que emparen els inquilins. Aquests jutges estan, a parer del Sindicat, adaptant el seu criteri a les necessitats dels especuladors, dificultant la defensa del dret a l’habitatge i facilitant la concentració de la mateixa a les mans dels que volen fer negocis amb ella.
Vulneració del dret a l’habitatge: el «decret antidesnonaments»
Prova d’aquesta presa de posició en favor dels especuladors són, en opinió del Sindicat, les diferents interpretacions judicials que s’estan duent a terme en els jutjats d’instrucció d’Alacant sobre el Reial decret llei 8/2023 del 27 de desembre. Aquest decret estableix una sèrie de mesures extraordinàries destinades a pal·liar els efectes econòmics provocats per la situació geopolítica i sanitària dels últims anys, i es troba vigent fins al 31 de desembre del 2024. En el seu article 87 estableix el procediment per a la “suspensión del procedimiento de desahucio y de los lanzamientos para hogares vulnerables sin alternativa habitacional”. En l’article esmentat es por llegir que:
«El Juez, a la vista de la documentación presentada y del informe de servicios sociales, dictará un auto en el que acordará la suspensión del lanzamiento si se considera acreditada la situación de vulnerabilidad económica y, en su caso, que no debe prevalecer la vulnerabilidad del arrendador».
Aquest punt dona marge al jutge per a considerar si la persona és vulnerable o no sobre la base de la informació rebuda, podent desestimar la vulnerabilitat del demandat encara que existeix un informe de Serveis Socials que l’acredite. És precisament gràcies a aquesta ambigüitat del decret llei que els jutges d’Alacant estan aprofitant per a introduir la seua ideologia o el seu tracte de favor cap als especuladors i descartar una bona part dels informes de vulnerabilitat expedits per Serveis Socials.
Aquest fet suscita diverses preguntes: des de quan un jutge té més potestat que un treballador social per a acreditar la vulnerabilitat d’una família? Per què un jutge pot desautoritzar un informe de vulnerabilitat, més encara quan és el treballador social el que coneix a la perfecció la situació de la família enfront del total desconeixement de la mateixa per part del jutge?
Les actuacions judicials amb les quals es desestimen els informes de vulnerabilitat expedits per Serveis Socials, solen apuntar en la mateixa direcció: d’una banda, incideixen en la falta d’informació suficient per a acreditar la vulnerabilitat econòmica de l’usuari. D’altra banda, també acusen l’absència de mesures concretes aprovades per Serveis Socials per a pal·liar el problema residencial de la persona o família vulnerable. Els jutges i jutgesses se solen escudar en aquests dos arguments per a denegar la vulnerabilitat de l’afectat.
No obstant això, des del Sindicat de barri de Carolines s’han topat en diverses ocasions amb jutges que, malgrat comptar amb informes de vulnerabilitat correctament elaborats i dotats de mesures concretes, acaben per no considerar acreditada la vulnerabilitat del nucli familiar i donar llum verda al desnonament de l’immoble. En aquests casos, les maniobres argumentals que es poden llegir en algunes interlocutòries són com a mínim sorprenents i denoten un interés particular a defensar el dret a la propietat dels especuladors sobre el dret a un habitatge digne que reclamen els sindicats d’habitatge.
La dubtosa interpretació d’una jutgessa: desnonament d’un menor discapacitat
Un dels casos més greus als quals s’ha enfrontat el Sindicat es produïa fa escassos dies en el jutjat d’instrucció número 12 d’Alacant. Els afectats eren una mare soltera en atur i els seus dos fills, un d’ells menor d’edat i amb un 38% de discapacitat. CaixaBank els havia llevat el pis per no poder fer front al deute contret alguns anys arrere. La jutgessa va dictar una interlocutòria el 7 de març en què fixava la data de desnonament per al 22 de març, tan sols quinze dies després. Això és una cosa sorprenent tenint en compte les enormes dificultats per a trobar habitatge en una ciutat on el lloguer ha pujat un 20% en l’últim any.
Però el que més va sorprendre el Sindicat va ser el contingut mateix de la interlocutòria judicial. La desestimació de l’informe de vulnerabilitat duta a terme per la jutgessa se sostenia, d’una banda, en greus errors d’interpretació i, per l’altra, en afirmacions esbiaixades i poc concordes amb el contingut mateix de l’informe. La jutgessa no va considerar acreditada la vulnerabilitat d’aquesta família arran d’una sèrie d’equivocacions i assercions de dubtosa veracitat en la lectura de l’informe de vulnerabilitat.
Encara que aquesta part puga resultar tediosa per al lector, crec convenient analitzar els arguments de la jutgessa. L’objectiu és exemplificar quines exigències i requisits es plasmen en les interlocutòries judicials per a justificar la no paralització del desnonament d’una família, la vulnerabilitat de la qual ha sigut acreditada. Al mateix temps, no podem deixar passar l’oportunitat de ressaltar com una interlocutòria judicial plagada d’errors flagrants pot portar al desnonament d’una família, desnonament que no hauria tingut lloc si eixos errors d’interpretació no s’hagueren produït. És important que la gent conega de primera mà el modus operandi dels jutges, i que amb aquesta informació s’elaboren estratègies més eficaces en la lluita pel dret a l’habitatge. Dit això, els punts conflictius de la interlocutòria judicial són els quatre següents:
En primer lloc, la interlocutòria afirma que “el documento aportado por la ejecutada se encuentra carente de validez dado que data del año 2017, es por lo expuesto que no concurren en el supuesto de Autos”. L’informe de vulnerabilitat no és de 2017 tal com indica la jutgessa, sinó de l’any 2024. L’error es deu al fet que en el mateix s’indica —amb lletres grans— que els criteris de vulnerabilitat van ser aprovats en el ple de l’Ajuntament en 2017, però en un altre apartat s’exposa clarament —amb lletra més xicoteta— que aquest informe s’emet al febrer del 2024. Per tant, i tenint en compte que l’informe és vàlid durant un any, és un error groller per part de la jutgessa afirmar que l’informe manca de validesa.
En segon lloc, en la interlocutòria també s’afirma que “la demandada percibe una pensión no contributiva” com un motiu de pes per a denegar la vulnerabilitat. Una lectura superficial de l’informe de vulnerabilitat ens notifica que la demandada ha sigut ‘proposada’ per a percebre l’Ingrés Mínim Vital i la Renda Valenciana d’Inclusió, però en el document s’especifica clarament que el cobrament de les mateixes no s’ha iniciat. La demandada, per tant, ‘no percep’ cap ajuda social i els seus ingressos ronden els 160 euros derivats de neteges esporàdiques, tal com s’especifica en l’informe. D’aquesta manera, és totalment fals que estiga percebent una pensió no contributiva tal com afirma la jutgessa en la interlocutòria.
En tercer lloc, sembla àmpliament discutible i esbiaixada la següent afirmació: “La administración competente dada su facilidad probatoria no acredita en el informe tal y como menciona la legislación aplicable cuales son los mecanismos a adoptar por la administración competente para ofrecer una alternativa habitacional a la parte demandada en un plazo razonable”.
En l’informe s’exposa que s’ha dut a terme la inscripció de l’afectada en la llista d’espera per a accedir al parc públic d’habitatge, que ha sigut proposada per a una ajuda al lloguer i que se l’orientarà en la cerca d’habitatge. Al mateix temps, l’informe declara que Serveis Socials no disposa de mesures destinades a garantir el dret a l’habitatge de manera estable, és a dir, que no disposa d’immobles propis on albergar les famílies vulnerables.
Aquesta falta d’immobles propis és una cosa pública i àmpliament coneguda per tota la judicatura. Per tant, no cap sota aquest supòsit el fet de denegar la validesa de l’informe de vulnerabilitat perquè, en eixe cas, aquesta invalidesa hauria de ser extensiva a la totalitat dels informes emesos, la qual cosa mancaria totalment de sentit i descarregaria en els afectats les conseqüències del que sens dubte és un problema de gestió pública per part del Govern municipal. Per tant, en l’informe sí que es detallen mesures concretes com per a considerar que des de Serveis Socials s’està intentant pal·liar el problema d’habitatge de l’afectada.
En quart i últim lloc, referint-se a la situació de vulnerabilitat de l’afectada, la jutgessa indica que «el informe emitido no fundamenta ni motiva en que se basa dichas conclusiones dado que no se aporta el más mínimo documento que soporte dichas afirmaciones». No obstant això, l’informe especifica que la demandada no té relació ni ajuda econòmica del seu marit, que conviu amb un menor d’edat discapacitat en un 38%, que es troba en situació de desocupació i que no té alternativa residencial.
Aquesta informació és suficient per a estimar la situació de vulnerabilitat en la qual es troba l’afectada. Els documents que acrediten aquesta situació han sigut degudament considerats per Serveis Socials en l’exercici de les seues funcions. Per tant, resulta sorprenent que la jutgessa denegue l’informe de vulnerabilitat al·ludint que no s’adjunten els documents que proven aquests fets. La jutgessa bé podria sol·licitar aquests documents a serveis socials amb anterioritat a dictar la interlocutòria per a comprovar si efectivament l’afectada s’ajusta a la informació presentada en l’informe. No obstant això, davant el dubte, la jutgessa opta per la presumpció de no vulnerabilitat i dictamina a favor dels interessos del banc, deixant una família al carrer i sense alternativa residencial encara sabent que la família desnonada podria estar emparada pel decret llei.
Desenllaç «satisfactori»: el Sindicat de barri de Carolines aconsegueix ajornar-ho
L’advocat de l’afectada va presentar un recurs contra la interlocutòria al·ludint els errors i les afirmacions esbiaixades anteriorment exposades. La jutgessa va desestimar el recurs i va mantindre el desnonament per al 22 de març. Afortunadament, gràcies a les negociacions entre el Sindicat de barri de Carolines i CaixaBank, es va poder ajornar el desnonament fins al 29 d’abril. Pot ser que no siga una gran victòria, però per a l’afectada ha sigut un alleujament disposar d’unes poques setmanes per a trobar un habitatge abans d’abandonar la que durant els últims vint anys ha sigut la seua casa. Així li ho va agrair al Sindicat, del qual ja forma part.
No obstant això, l’exposat anteriorment pot portar a conclusions errònies sobre la naturalesa del dret. Els jutges o els jutjats d’instrucció no són una institució burgesa moguda sota els fils del capital. No representen els interessos dels especuladors per defecte, és a dir, no són còmplices necessaris d’aquests últims. Cada jutge no s’erigeix com a representant d’una gegantesca ment col·lectiva alfabetitzada per la ideologia burgesa. Aquests plantejaments totalitzadors i deterministes no serveixen per a entendre com funciona el capitalisme hui en dia.
Per contra, resulta evident que no tots els jutges faciliten l’expulsió de les famílies treballadores de les seues cases. Els sindicats d’habitatge compten amb un llarg historial de desnonaments suspesos per la via judicial. El que ocorre és que la legislació existent dona lloc perquè la ideologia de cada jutge jugue un paper fonamental a l’hora de decidir entre els interessos dels treballadors o els dels especuladors. En aquest sentit, considerem important escenificar com la usurpació de l’habitatge per part del capital especulador requereix d’una certa complicitat judicial. Un debat ampli sobre l’infeliç matrimoni entre dret i capitalisme haurà de ser abordat en un altre moment.
