L’anunci d’un acord amb Vox per aprovar els pressupostos, tot seguit de «l’entrevista trampa» amb unes víctimes de la DANA –entrevista que Presidència no va dubtar a assegurar que havia estat «improvisada» malgrat que havia convocat a la premsa per cobrir-la- pareixia que havia donat un baló d’oxigen a Carlos Mazón, que potser podia començar a pensar en la seua supervivència. De fet, encara no fa ni quatre dies, Mazón s’atrevia a «fanfarronejar» en un acte del PP a Alacant i fins i tot algun mitjà amic li tirava en cable en forma d’enquesta on el PP encara guanyava en intenció de vot al País Valencià.
El miratge, però, ha durat poc. Les associacions de víctimes van saltar immediatament a denunciar la seua «utilització» i l’endemà que des de les files del PP anomenaren a Pedro Sánchez el «galgo de Paiporta», era el mateix Mazón qui havia d’eixir cames ajudeu-me de Castelló de la Plana. Reivindicar l’atac al cotxe oficial del President espanyol i l’endemà acusar als festers de la Magdalena de «violents» per haver cridat «Mazón dimissió». mala tela al teler fins i tot per un partit acostumat a una doble moral de mida estratosfèrica.
La manifestació d’aquesta vesprada, que per sisena volta ha reunit desenes de milers de persones ha acabat convertint la setmana de la recuperació en una nova «dies horribilis». Ben mirat, res més que un retorn a la normalitat del President els passats cinc mesos.
Recorregut desbordat
De nou, i sense que es note el cansament –l’esperança a la qual s’aferren al PP- desenes de milers de persones han tornat a desbordar els carrers previstos per al recorregut de la manifestació. Un decisió, per cert, que dificulten fotografies espectaculars com les de la darrera marxa, amb un carrer de Colom ple de punta a punta, però no per això, la presència era menor.
Així doncs, amb una pressió al carrer que no afluixa, un president que no pot eixir al carrer i un pacte pressupostari que va tornant-se en contra del PP a mesura que va coneixent-se la duresa de les retallades previstes, la pregunta estrella entre els manifestants era «quan dimiteix Mazón?».
Si fa uns dies algú podia pensar que Mazón podria resistir malgrat tot, les escasses esperances que podia tenir van esvaint-se a mesura que la pressió al carrer es manté ferma i, fins i tot s’incrementa. «La vaga general va aparcar-se en un primer moment, però amb aquests pressupostos pot tornar a posar-se sobre la taula, perquè tindria una motivació econòmica indiscutible», m’explica un veterà sindicalista.
I a l’horitzó, el congrés del PP europeu els pròxims 29 i 30 d’abril, on es fàcil preveure que les protestes seran encara més massives.
