Veure botelles d’oli d’oliva amb alarma en els supermercats s’ha tornat una imatge quotidiana. Aquest “or líquid” que durant generacions ha acompanyat les nostres taules apareix avui custodiat com si fora un article de luxe. Més que una anècdota, aquest gest tanca una violència silenciosa: ens recorda que l’essencial s’ha convertit en un privilegi, i que hi ha una frontera cada vegada més visible entre els qui poden pagar-lo i els qui ja no poden fer-ho. Que l’oli d’oliva —patrimoni cultural, símbol d’identitat i orgull de la dieta mediterrània— haja passat a ser tractat com un objecte de luxe revela el grau de desigualtat alimentària al qual hem arribat.
Aquest fet és especialment dolorós vivint en l’Estat Espanyol, primer productor i exportador mundial d’oli d’oliva. Andalusia lidera una producció que dona forma al paisatge rural, sosté economies locals i constitueix un símbol de la nostra identitat mediterrània. No obstant això, moltes famílies no poden costejar un litre d’aquest mateix oli. És el reflex d’un model alimentari pensat per al mercat global i no per a les necessitats de la població local. Exportem abundància mentre convivim amb l’escassetat.
En els últims cinc anys, el preu dels aliments ha pujat entorn d’un 34%. L’encariment ha sigut especialment acusat en els productes frescos, aquells que haurien de ser la base d’una dieta saludable. Segons dades de Creu Roja, només un terç de les famílies aconsegueix cuinar diàriament amb productes frescos, mentre que més del 80% opta per comprar aliments més barats i menys nutritius, no per elecció, sinó per falta de recursos. La realitat és clara: les famílies que no poden permetre’s fruites, verdures o peix fresc es veuen obligades a omplir el rebost amb ultraprocessats més barats. No és una qüestió d’elecció, sinó d’economia: quan el saludable s’encareix, l’industrial i el processat es converteixen en l’única alternativa possible. I les conseqüències no tarden a arribar: augmenten l’obesitat, la diabetis tipus 2 i els problemes cardiovasculars, malalties estretament lligades a la desigualtat social.
Però l’impacte no es limita només a la salut. Quan desapareixen de les nostres taules les receptes tradicionals, quan es deixen de cuinar guisats, potatges o sopes de sempre perquè els seus ingredients són inaccessibles, es perd també part de la nostra cultura. Es trenca el vincle amb la memòria, amb la identitat i amb la diversitat alimentària que ens ha definit durant segles. La pèrdua d’accés als aliments frescos és també una pèrdua de patrimoni cultural.
A tot això se sumen els costos ambientals del model productiu dominant. L’oliverar intensiu i altres cultius orientats a l’exportació degraden el sòl, esgoten aqüífers i redueixen la biodiversitat. A Andalusia, l’avanç de l’oliverar intensiu en regadiu ha generat tensions creixents sobre els recursos hídrics en un context de sequera cada vegada més severa. Així es produeix una doble injustícia: els territoris suporten els impactes ecològics de la producció, mentre els seus habitants no poden accedir al fruit del seu propi treball.
Durant dècades, parlar d’injustícia alimentària era parlar del Sud global. Avui aquesta lògica també ens travessa. L’Estat Espanyol, com el gran productor, s’assembla cada vegada més a aquests territoris que exporten riquesa i retenen pobresa. És on es produeix l’oli d’oliva, però no tots poden permetre’s usar-lo. La desigualtat alimentària, abans llunyana, s’ha instal·lat en els nostres barris i supermercats.
Enfront d’aquest panorama, iniciatives locals com a Sabors i Sabers, impulsada per Justícia Alimentària a València, demostren que una altra manera d’alimentar-se i conviure és possible. En els barris d’Aiora i Beteró, escoles, famílies i serveis municipals han treballat junts per a rescatar la diversitat culinària com a eina de cohesió social i resistència enfront de la dieta industrial. El projecte ha inclòs processos de formació, activitats comunitàries i la creació de materials que posen en valor la riquesa cultural i gastronòmica del veïnat. Perquè menjar bé ho entenem com un acte de cura col·lectiva, una manera d’enfortir la identitat i el sentit de pertinença.
El dret a l’alimentació, reconegut internacionalment, s’ha convertit en un privilegi condicionat pel poder adquisitiu. No podem acceptar que productes tan simbòlics com l’oli d’oliva o tan bàsics com les fruites i verdures fresques es transformen en articles inaccessibles per a una part de la població. Garantir aquest dret exigeix polítiques públiques valentes: regulació de preus, suport a la producció sostenible i local, accés universal a aliments frescos en escoles i barris, i marcs normatius que posen la justícia social per damunt dels interessos del mercat.
Defensar la taula comuna —amb pa, oli i aliments frescos— és, en el fons, defensar la dignitat de totes i tots. No es tracta només de menjar, sinó d’afirmar que la vida bona i la cultura compartida no poden ser privilegis reservats a uns pocs.
