Com a procediment d’exploració i anàlisi, d’escorcoll i enteniment, la comparació és un integrant de l’intel·lecte humà. Un mètode que sovint permet predicar similituds i correspondències, contrastos i diferències, entre situacions o esdeveniments. En tenim un exemple recent en l’article de Tomàs Escuder, «Com africans», ací a la Veu. En aquesta peça també en trobaran, de comparacions.
Darrer terç del segle XIX. Seguint el reguitzell d’independències que ja havien succeït durant la centúria, els moviments per la independència de Cuba i Puerto Rico s’enfronten al domini espanyol. A l’illa petita, Puerto Rico, la revolta de 1868. A Cuba, la guerra del 68 i la guerra del 95. Destacant la germanor d’ambdues illes, la bandera de Puerto Rico és dissenyada a imatge de la de Cuba. El mateix dibuix, els mateixos colors. En «El sentit comú dels colonitzadors» ja vaig apuntar «com els costa deixar anar el mos!» Fidel a aquest enunciat, Espanya tractà de taponar els conflictes i mantenir les regnes concedint, en 1897, estatuts d’autonomia a ambdues illes, i acollint una representació de diputats i senadors en les Corts de Madrid.
L’any 1898 comencen a regir els règims autonòmics. Arribà a haver-hi governs i eleccions en ambdues illes. Irrompé, però l’intervencionisme dels EUA. Els seus governants ja es comportaven com els de hui en dia, amb similar tarannà colonialiste. Aprofitaren l’agitació i, el mateix 1898, s’immisciren militarment apoderant-se de les dues illes. Espanya cedí Puerto Rico als nord-americans pel Tractat de París de 1898, un document mai reconegut pel moviment independentiste. Puerto Rico fou traspassada com a colònia. Cuba aconseguí la independència en 1902, tutelada, però pels interessos nord-americans.
Ja en el segle XIX, i sota el domini d’Espanya, s’hi manifesten tres sensibilitats en Puerto Rico sobre l’estatus polític: l’espanyolitat, l’autonomisme i la independència. Durant el mig segle de colonialisme clàssic nord-americà, la pulsió independentista gaudí d’un important suport. Tot i el Partit Popular Democràtic porto-riqueny (PPD) que, en 1952, col·laborà amb els EUA en l’establiment del colonialisme modern representat per l’estatus Estat Lliure Associat (ELA), havia estat defensor de la independència (en l’article anterior vaig caracteritzar les mutacions del colonialisme, incloent-hi el concepte colonialisme modern).
Amb la concessió de l’estatus ELA, els EUA i les elits porto-riquenys que hi cooperaren s’apropien de la defensa de la porto-riquenyitat, desactivant l’independentisme. La metròpoli mantingué la sobirania sobre Puerto Rico, però feu concessions a la colònia i mudà les pretensions d’assimilació cultural de la primera meitat de segle XX, quan imposaven l’anglés i tractaven d’anul·lar la identitat porto-riquenya. Altres concessions foren la transferència de fons federals per alleugerir les dificultats econòmiques i les facilitats per acollir l’èxode de porto-riquenys als EUA, descarregant l’illa dels problemes d’atur a la dècada de 1950.
Durant setanta anys de colonialisme modern, les clàssiques tres sensibilitats que solen aparéixer en els territoris sotmesos també han conviscut en Puerto Rico: l’estatitat (integració en els EUA), l’autonomisme (en aquest cas sota l’esquema d’ELA) i l’independentisme; amb aquest darrer esmorteït, desactivat deia abans.
La relació entre l’illa caribenya i els EUA, m’ha evocat la nostra, la dels Països Catalans, amb l’estat espanyol. La diferència més evident: nosaltres tenim representació en el parlament espanyol mentre Puerto Rico no en té en el nord-americà, solament un comissionat en el Congrés de Washington sense dret de vot. El contrast amb Catalunya també s’hi veu en el tipus de polarització. Al Principat s’hi dona entre mantenir l’estatus autonòmic actual (amb modificacions, si de cas) o la independència. A Puerto Rico, la divisió principal està entre mantenir l’estatus ELA o aconseguir la condició de 51é estat de la Unió. El País Valencià i Puerto Rico comparteixen el poc suport a la independència. A Puerto Rico, però s’observa un increment, –Bad Bunny sumant-s’hi, com he examinat en «Colonialisme clàssic i modern, neocolonialisme i colonialitat»– que podria pujar en un futur depenent del comportament dels governs de l’illa i dels EUA.
La conducta dels principals actors em subministra les similituds més notables. Ambdós estats, l’espanyol i el nord-americà, s’han reservat avantatges en la legislació que els permeten conservar el comandament en la relació amb els Països Catalans i Puerto Rico, respectivament. Ambdós estats, per acció o omissió, fent-se el dur o fent-se el sord, introdueixen zitzània en els països sotmesos. En ells, l’atmosfera política interna, ja complexa en si per la multiplicitat que ocasiona l’encreuament dels eixos social i identitari, s’embolica i farceix de desavinences, dificulta avançar cap a una sortida i afavoreix el control que exerceixen els estats corresponents.
La sobirania de Catalunya (la dels Països Catalans) continua en mans del Parlament espanyol, la de Puerto Rico en les del Congrés nord-americà. En ambdós casos, les accions d’ingerència del poder dominant —en ocasions repressives, concessives en altres— sovint són ferment de divisions i discòrdia en el territori sotmés, debilitant aquest i afavorint els objectius d’aquell. Li facilita mantenir el control i li assegura posseir les millors cartes, l’avantatge, la darrera paraula. La preferència per l’emancipació sovint surt lesionada. La inèrcia també fa forat. Cert temor a posar els dos peus en una situació nova, de dubtosos resultats. Cert recel estimulat pel catastrofisme que sovint es predica de la independència.
