Recentment, hem vist a les notícies i a la premsa que l’Estat espanyol, en la nova classificació CNAE2025, inclou la “prestació o concertació de serveis sexuals” com a activitat econòmica. La decisió és gravíssima: per a un govern que es declara feminista i abolicionista de la prostitució, aquest pas el situa a l’altura del betum. Es tracta d’una autèntica línia roja creuada. Reconèixer oficialment la prostitució com a activitat econòmica significaria un dels majors retrocessos polítics, socials i feministes de la nostra història democràtica.
Qui defensa aquesta decisió apel·la a la regulació com a mal menor, un suposat pas intermedi per “ordenar” un sector que ja existeix. Però aquest argument és fals i profundament enganyós. És que l’esclavitud es va abolir regulant les condicions dels esclaus? O el treball infantil va desaparèixer permetent que els xiquets/tes treballaren amb contracte i seguretat social? Evidentment, no. Quan un sistema és radicalment injust i atempta contra els drets humans, no es regula: s’aboleix.
Per això, la incoherència del govern espanyol és flagrant. Com pot la ministra Ana Redondo prometre una llei abolicionista de la prostitució quan el seu propi executiu acaba d’oficialitzar-la com a activitat econòmica? Costa de creure en aquest compromís. Tot fa pensar que es vol anar pel camí del mig, jugant amb les paraules i, sobretot, jugant amb el feminisme i amb les vides de les dones prostituïdes.
No podem oblidar una realitat aclaparadora: el 90% de les dones prostituïdes a l’Estat espanyol són estrangeres, moltes sota el control de màfies. El reconeixement oficial de la prostitució com a treball només reforça el tràfic de persones. Normalitzar la prostitució amplia la demanda i obri un mercat irresistible per als proxenetes i traficants. Cada vegada que es parla de regulació com a mesura pragmàtica, en realitat s’està encobrint la manca de voluntat política per enfrontar el poder econòmic del proxenetisme i el poder cultural del patriarcat.
Si aquest govern volguera ser coherent amb el seu discurs d’igualtat, invertiria en polítiques d’eixida reals, en alternatives laborals dignes per a les dones, en educació sexual basada en el respecte i en campanyes contra la demanda. Apostaria per lleis que penalitzen els puters, i per un suport integral a les dones que volen reconstruir la seua vida fora de la prostitució. Països com Suècia o Noruega han demostrat que és possible reduir la prostitució i protegir les dones. El model nòrdic funciona perquè actua sobre la demanda, responsabilitza els homes que paguen per accedir al cos de les dones i ofereix camins reals per a eixir de l’explotació.
La prostitució no és una opció lliure en una societat marcada per la desigualtat, la pobresa i el racisme estructural. És la cara més brutal del patriarcat i del capitalisme. Per això, abolir-la no és una opció més, entre altres possibles: és una condició necessària per a la democràcia i per a la igualtat real entre dones i homes.
El feminisme no pot permetre que es normalitze la mercantilització del cos femení ni que es blanquege el negoci multimilionari del proxenetisme. L’únic camí coherent és l’abolició.
Ni un pas enrere.
Èlida Puig és la coordinadora de l’àrea de la dona d’Intersindical Valenciana.
