En el 2023 la Generalitat Valenciana va publicar el Pla 2023-2026 d’acció de salut mental, drogodependències i conductes addictives. El Pla es va construir amb una metodologia basada en una convenció ciutadana i una àmplia participació d’agents socials i polítics. Promovia una actuació basada en els recursos de la comunitat, en els centres escolars, en els centres de salut, en atenció primària, en atenció domiciliària, en serveis d’atenció immediata, en la detecció de riscos, en la formació, en el suport mutu, en recursos residencials en la comunitat, en la relació dels recursos amb les necessitats reals de la població, en la promoció i prevenció, i en la participació. En el 2023, el govern del Botànic va realitzar una reserva efectiva de diners suficients per a dur endavant el pla. El Pla del 2023 volia millorar el funcionament (pobre) dels nostres serveis de salut mental, un funcionament que va quedar analitzat en l’Informe de la càtedra Prospect «La Atención Pública a la Salud Mental en el País Valenciano» (2022).
En el 2024 el nou govern Mazón de la Generalitat desqualificà el pla 2023-2026 i el canvià completament, amb objectius imprecisos, sense cap elaboració tècnica ni participació prèvia. Els diners reservats es van aplicar en una resolució del conseller de sanitat de 5 d’agost del 2025 (Expedient: RHMPP/2025/153/RHSPL), en què es preveu una contractació per al servei de salut mental de 386 persones. Aquests contractes, com déiem en una tribuna d’opinió prèvia, contravenen els principis d’atenció comunitària en què es basen l’orientació de l’OMS, la llei general de sanitat (article 22) i la nostra llei de salut. Aquests principis són els requisits bàsics per a uns serveis efectius i que garantisquen els drets humans de les persones amb problemes de salut mental i la seua lluita contra l’exclusió i la discriminació.
A partir de la publicació de la resolució del 2025, el conseller i la direcció general de salut mental no deixen d’eixir a la premsa. Fan propostes regressives com la de la creació del “mayor complejo psiquiàtrico de la Comunidad Valenciana” vinculat a l’hospital de Sant Joan (el Parc Psiquiàtric) i proclamen ficcions com la d’extraordinaris augments de professionals i, com a resultat, les extraordinàries disminucions de les llistes d’espera en totes les comarques. Ficcions dels creadors de Terra Mítica i el model Alzira de privatització de la sanitat. De nou la barbaritat valenciana en marxa.
Parlem de la realitat. I com que el conseller i la direcció general de salut mental parlen de quantitats, parlarem de quantitats. Però primer hem de fer constar que la realitat quantitativa, en l’actualitat, és desconeguda tant per a la Conselleria com per a la ciutadania. La Conselleria dona xifres fictícies a la premsa com si foren realitats. No donen xifres a la seua web. En la nostra valoració usarem la informació coneguda el 2022 i li afegirem totes les contractacions que apareixen a la resolució del 2025 sense saber si s’han materialitzat totes i/o si han desaparegut altres contractes. És a dir, parlarem, per al 2026, d’unes xifres màximes teòriques de personal, i de com els diners de les contractacions, en contravenir els principis d’atenció comunitària, s’utilitzen per a donar passos regressius en l’atenció.
La resolució del 2025 contravé els principis d’atenció comunitària en establir per al servei de salut mental que la major part dels contractes són per a dispositius hospitalaris (281 de 386). El personal hospitalari passaria de 9,1 professionals per 100.000 habitants el 2022 a un teòric 13,7 al 2026. Els contractes més importants són per a dos hospitals, l’hospital de Sant Joan (on treballa l’actual director general) i l’hospital de La Fe. Aquests dos hospitals ja tenien recursos suficients. Mentrestant, es mantenen departaments de salut sense unitat d’hospitalització, com ara el de l’hospital d’Alacant. És un pressupost centrat en places hospitalàries que augmenta la desigualtat en recursos hospitalaris entre departaments.
Per contra, no canvia el personal que és deficitari, el que treballa a la comunitat, és a dir, en els centres de salut i en equips propers a les necessitats de la població i de la gent amb problemes de salut mental. Passaria de 9,6 professionals per 100.000 habitants el 2022 a un teòric de 9,7 al 2026. De fet, en alguns departaments, entre el 2022 i el 2026, disminueix la taxa de professionals per habitant treballant en dispositius comunitaris, com passa al departament de l’hospital d’Alacant. Les desigualtats entre departaments i les inequitats augmenten. Més recursos als centres que menys els necessiten.
Què publiciten els responsables de la Conselleria de Sanitat a la premsa i quina és la realitat?
El 8 de febrer d’enguany, el director general de salut mental va dir al diari Información que els augments de plantilla i la implantació de l’acord de gestió han disminuït els “temps d’atenció” en tots els departaments. Ací hi ha dos aspectes, les quantitats de personal i l’espera en l’atenció. Va dir que les taxes de personal de psiquiatria i psicologia per 100.000 habitants “en la provincia” d’Alacant (10 departaments de salut dels 27 que té el país) ha passat d’11,4 al 2023 a 16,5 en l’actualitat. La realitat és que les taxes passaren, amb les contractacions de la resolució del 2025 que hem descrit dalt, de 10,4 el 2022 a un teòric 11,7 al 2026. Ja vam denunciar la mateixa propaganda sense relació amb la realitat en declaracions del director general sobre els recursos a les comarques del nord.
Es podria pensar que no seria una mala notícia que almenys augmente el personal públic als hospitals. Però sí que ho és. És molt mala notícia. Que les orientacions de l’OMS i de les nostres lleis de salut es basen en la dotació de recursos com centres de salut, equips domiciliaris i d’atenció en la comunitat, habitatges tutelats i d’altres recursos residencials que permeten fer una vida en els barris on s’ha nascut o s’ha viscut té almenys dos motius, garantir l’efectivitat dels serveis per a donar respostes a les necessitats reals i garantir els drets de les persones amb problemes de salut mental a una vida digna de ser viscuda. Que augmenten els recursos hospitalaris com els que s’han augmentat significa una pèrdua important de capacitat per a donar respostes a les necessitats reals de la gent.
Els equips que treballen en la comunitat atenen el total dels problemes de la gent que necessita atenció, tant en situació de crisi com en situació d’estabilitat, tant dels problemes complexos encara que minoritaris com dels problemes emocionals més freqüents. A l’hospital s’atenen una minoria de les persones en situació de crisi, aquelles que necessiten una separació, habitualment breu, de la seua residència habitual per a millorar la seua capacitat de control. Aquesta necessitat d’hospitalització moltes vegades deriva de la combinació d’una falta de recursos personals (econòmics o d’habitatge) i de suport, i d’una falta de recursos d’atenció i de prevenció per part dels equips que treballen a la comunitat. Una vegada controlada la situació que motivà l’hospitalització, la persona torna a ser atesa pel seu equip de salut mental i d’atenció primària habitual.
Les contractacions de la resolució del 2025 suposen posar recursos allí on no seria de cap manera prioritari. A més a més, tenir més personal hospitalari que treballant en la comunitat (en professionals per 100.000 habitants, uns teòrics 13,7 enfront del 9,7) suposa enfortir un enfocament biomèdic incorrecte dins dels serveis. Suposa, per exemple, més medicaments com a mesura pobra de control, a vegades amb greus efectes secundaris, per a problemes i situacions que no tenen un origen biològic, sinó que són respostes que deriven de situacions d’estrès, de tensió personal o de dificultats de la vida, problemes d’un origen biopsicosocial o sociopsicobiològic. Suposa més diners destinats a medicaments o tècniques (que apliquen en els hospitals) sense eficàcia o efectivitat, com l’esketamina o l’estimulació magnètica transcranial (“tractaments” per a la depressió, aprovats per a garantir uns diners a les indústries que els han comercialitzat). Suposa, disminuir el pressupost, molt pobre, de recursos destinats a resoldre problemes reals, com la prevenció de situacions de crisi o el suport per a millorar les possibilitats de funcionament i d’integració amb ajudes efectives.
I la capacitat d’aquestes contractacions per a disminuir les llistes d’espera és igual a zero. Les llistes d’espera depenen del personal treballant als centres de salut i no als hospitals. Uns diners perduts.
Precisament, l’altre gran aspecte publicitat en premsa té a veure amb el maquillatge de les llistes d’espera. El temps d’espera, en paraules del director general de salut mental, l’han transformat, per a la propaganda, en temps de “demora”. Aquest temps de demora consisteix en el temps que es tarda entre ser derivat des de la consulta d’atenció primària a què en salut mental se li done una cita, per exemple, en 3 dies, encara que l’assistència real siga per a d’ací a 6 mesos o 1 any. És a dir, les dades que proporciona són, de nou, un engany. Curiosament, aquest engany en l’espera tindrà un premi econòmic important en els nous acords de gestió, importats de la sanitat privada a la sanitat pública, que pot arribar a fins als 6.000 euros cada 6 mesos per als directius i direccions intermèdies del sistema sanitari. De manera que no hi ha mal (per al sistema de salut) que per bé no vinga (per als directius) quan es tracta de salvar les aparences mentre continuen enfonsant el sistema públic de salut.
Begoña Bevià, Enrique Pérez i Manuel Giron, en representació de Marea Blanca País Valencià Comarques del Sud.
