Cada any, la sensació de caos i descontrol domina la setmana de Falles a València. Fins a cert punt, és part inherent de la festa i seria complicat -i fins i tot estrany- que un esdeveniment d’aquestes característiques no modificara el funcionament habitual de la ciutat.
Ara, els successos d’enguany són preocupants perquè realment fa la sensació que no hi ha ningú al timó. La manca de previsió i organització per part de l’Ajuntament de València està portant a situacions tan delirants com el desviament de les Rodalies de l’Estació del Nord, privant a bona part dels valencians d’accedir al centre, mentre els turistes tenen catifa vermella. I, precisament, sobre el turisme, especialment en falles, cal parlar-ne més.
Des de l’època de Rita Barberá i els seus grans esdeveniments, València ho ha apostat tot al turisme -i la seua germana, la construcció immobiliària- com a únic motor econòmic. Les xifres de visitants, d’allotjaments turístics i de facilitats i atractius per aquests s’ha multiplicat els darrers anys. Una tendència que ni l’alcaldia de Joan Ribó va aconseguir aturar, si bé va fer alguns tímids intents, cap al final del segon mandat, quan la cosa ja s’estava desbordant, d’intentar establir cert control.
Amb el retorn del PP -ara amb el suport de Vox-, aquests mínims i insuficients dics s’han esborrat i hem tornat a la barra lliure més salvatge, malgrat el maquillatge de l’alcaldessa, María José Catalá, que davant la creixent oposició social fa veure que hi posa algun límit.
Les conseqüències les estem veient, especialment per Falles, encara que en realitat ja hi són tot l’any. Aglomeracions fins al punt d’esdevenir un perill -enguany ha estat a la recollida dels ninots infantils, l’any passat a la mascletada-, tones de deixalles i pixums per tot el centre de la ciutat, carrers impracticables… Anar a veure falles al Cap i casal ja no és una activitat amable i fàcil, sinó un patiment d’empentes, colps i trepitjades. I això sense parlar de la despersonalització de la festa, que suposa que l’oferta lúdica i de consum estiga cada volta més enfocada al turista que no al veïnat. El resultat són unes Falles cada any més despersonalitzades, on es pot trobar els mateixos productes que en qualsevol altra festa global i perden la seua autenticitat, que no és altra cosa que el seu arrelament al tarannà i la tradició valenciana, i un senyal ben cridaner que ho sintetitza és el canvi dels bunyols tradicionals pels xurros, i el valencià pel castellà de gran part dels fallers de la ciutat!
I més si tenim en compte que els suposats beneficis d’aquest tsunami turístic queden molt mal repartits. Mentre uns pocs empresaris fan l’agost, la majoria dels treballadors malviuen amb sous precaris i els costos s’externalitzen i es carreguen als pressupostos públics. Un informe recent de l’IVIE sobre els beneficis de la Marató de València -deixant de banda les diferències entre els dos esdeveniments- ratificava aquesta sensació: l’ocupació que genera és de baixa qualitat i el gruix dels beneficis van als empresaris, mentre que el cost públic just es cobreix amb la recaptació fiscal.
Davant d’aquesta realitat és urgent, més enllà d’un govern municipal més proactiu i amb més capacitat de gestió que l’actual, un pla de desturistificació de les falles. Som conscients que no és senzill. Com evites que vinga la gent si en té ganes i vol vindre?
Un primer pas seria, òbviament, instaurar d’una vegada per totes una taxa turística per tal que, com a mínim, el cost en neteja, seguretat, consum d’aigua, transport públic, etc., no anara a càrrec del veïnat sinó que fora assumit directament i completament pel turista, com ens toca a nosaltres pagar quan viatgem fora del País Valencià, a altres territoris de l’Estat o a la UE, per exemple. És absolutament absurd que València aposte únicament per competir amb les altres ciutats en el turisme més barat a costa de carregar als pressupostos municipals les conseqüències dels beneficis dels empresaris hotelers i hostalers.
També seria imprescindible limitar de forma efectiva -no com fins ara- les places hoteleres i allotjaments turístics a la ciutat. Aquesta és una indústria que no pot créixer indefinidament perquè l’espai és el que és amb la seua limitació física i abans que hàgem de lamentar una desgràcia o que la solució siga fer pagar per accedir a la mascletada, cal posar un límit a la gent que pot dormir a la ciutat.
Finalment, seria interessant explorar un gran pacte de ciutat, entre institucions i partits, però també el teixit associatiu i veïnal i el món faller, per tal de consensuar un model de festes que mantinguen la seua idiosincràsia, siguen sostenibles -ambientalment, però sobretot socialment-, normalitzen el valencià com a llengua pròpia del país i intenten limitar les molèsties per aquella gent que no vol o no pot participar de la festa. Un pacte que construïsca unes Falles pensades per a la gent d’ací i no en els beneficis que es poden extreure dels turistes.
Unes Falles, en definitiva, blindades de la tendència global a plastificar i homologar totes les festes i tradicions del món, i que siguen una mostra de la nostra valencianitat i un veritable patrimoni immaterial de la humanitat amb accent valencià!
