L’espai és íntim i inusual: la redacció de VilaWeb a València. Allí, entre piles de llibres, pantalles enceses i una llum nocturna d’hivern que entra tímidament per la finestra, Esperança Camps rep amb serenitat, però també amb un cansament acumulat per mesos de tensió. “Assistim, intentant continuar treballant; el dia a dia comença va ser molt dur, ja”, confessa només començar.
La periodista, escriptora i recent Premi Miquelet parla amb la mescla habitual d’humilitat i determinació. “És un premi que fa molt de respecte”, diu, recordant el prestigi centenari de l’entitat que l’atorga i el moment crític que travessa. La conversa gira ràpidament cap al llibre que ha publicat, Les morts de Mazón, una obra que recull set testimonis directes de la tragèdia de la dana: relats colpidors que, llegits seguits, formen un mosaic devastador.
Set històries que expliquen una tragèdia col·lectiva
“Quan les lliges tota una darrere l’altra i veus com van patir tant, les persones que es van morir i les que continuen patint, és molt dur”, explica Camps. El llibre no sols busca documentar, sinó impedir l’oblit. “La tasca dels periodistes és mostrar tot això, que no s’oblide”.
La història de Saray, per exemple, manté encara el puny tancat del dolor obert. El seu pare continua desaparegut després d’intentar salvar els seus nets, als quals va pujar damunt del cotxe abans que una onada se l’engolira. Camps ho recorda amb emoció continguda: “Cada cosa que conta Saray fa esgarrifar”.
També apareix el testimoni de Núria Aracil, que va perdre Rubén Lima, policia local de València, al garatge de la Torre. Una mort que per a l’administració era invisible: no eren parella registrada, no tenien “papers”. “Hi ha molta gent que no és ni el marit, ni el pare, ni el fill, però també són igual de víctimes”.
El dol, la solitud i el pudor
Camps reflexiona sobre la dificultat de mirar el patiment d’aquestes persones sense desviar la mirada: “Quan preguntes a una víctima com es troba, què t’ha de dir? Que està fotuda”. També assenyala la distància generacional que fa que algunes víctimes se senten més soles: “És molt complicat saber com t’has d’adreçar a una persona així”.
Responsabilitats: el que es va fer i el que no es va fer
L’entrevista avança cap a un terreny inevitable: la gestió política del desastre. Sobre l’Ajuntament de València, Camps és clara: la responsabilitat principal no era de Maria José Català, però sí la postemergència. “No va atendre com tocava els barris afectats”, afirma. Però la responsabilitat gran, insisteix, era a la Generalitat: “La responsabilitat l’hem de posar on està: en la preemergència i en l’alerta que no es va gestionar”.
Quan parla del cas de Toñi, la dona que va perdre el marit i filla a Benetússer (l’Horta Sud), ho fa amb una serenitat que talla: la frase “la Generalitat ens avisaria” ressona com un símbol d’una confiança trencada. Alhora explica el que va sentir quan va visitar a la casa de Dolores. Camps relata com, visitant la llar amb ella, va entendre la magnitud de la tragèdia: “Quan estàs allí, entens la crueltat del que va passar”.
El paper de les empreses: el cas Mercadona
La història de Cristina, la mare que reclama responsabilitat a l’empresa del seu fill, travessa la línia que separa la gestió pública de la privada. “Va ser obscé veure camions de Mercadona circulant mentre la gent s’ofegava”, diu Camps. Cristina ha tardat més d’un any a poder presentar una demanda.
Rosa Álvarez i les víctimes que no callen
Una de les figures centrals del llibre és Rosa María Álvarez, hui presidenta de l’Associació de Víctimes Mortals Dana 29-O. Camps recorda quan encara no existia cap col·lectiu: “La gent estava sola, a casa, intentant refer-se”. La seua entrevista amb Rosa va obrir portes: d’allí vingueren Dolores, Toñi i la xarxa de testimonis que ha sostingut la denúncia col·lectiva. Una frase de Camps resumeix el seu llegat: “La veritat està en les víctimes i la mentida està en Carlos Mazón.”
Periodisme i país: una reivindicació
Camps reivindica el periodisme valencià que ha destapat mentides i contradiccions: “Si Mazón va admetre que dinava amb Vilaplana no va ser per gust: va ser perquè els periodistes ho havien descobert”. També recorda el contrast amb l’accident del metro: aleshores, les víctimes van estar soles fins que va venir Salvados. Ara, diu, “els periodistes del país s’han posat les piles i han pagat un deute amb el poble valencià”.
La degradació d’À Punt: del prestigi a la foscor
Havent sigut subdirectora d’informatius no diaris en els seus inicis, Camps lamenta profundament la deriva de la televisió pública: “Crear una reputació costa anys; destruir-la, una setmana”. Recorda com ara es tanquen portes que abans eren transparents i com es vulnera el llibre d’estil amb corregudes de bous o amb un control polític creixent. “Si destrueixes el prestigi és normal que la gent ja no vulga tornar a veure À Punt, costa molt recuperar-se”.
