Poques dates m’agraden tant com la Pasqua. Arriba la primavera, els dies s’allarguen i tot sembla començar de nou. La Pasqua és el poble, el mas amb les amigues, dinars que s’allarguen, converses sense pressa i les primeres marques de sol. Potser per això, qui no té poble, el busca. És arribar Pasqua i els municipis d’interior s’omplin de visitants. Amb les cases rurals ocupades, els carrers recuperen una vida i un ritme que només duren fins Sant Vicent. I com passa també després de les festes d’estiu, tornem a fer-nos una reflexió incòmoda però necessària: podran els nostres pobles sobreviure més enllà dels caps de setmana i de les vacances?
En contra del que pensen alguns, els pobles no són un decorat ni un producte turístic. Són espais de vida, de comunitat i de futur i així els han de concebre les administracions públiques. Això no obstant, les decisions que es prenen a molts ajuntaments, diputacions i organismes autonòmics apunten just en la direcció contrària: mantenir una imatge atractiva de cara a fora mentre, per dins, es perden les condicions bàsiques per a viure tot l’any.
I, com no podria ser d’una altra manera, l’exemple d’açò el trobem al meu poble. El cas de les Useres és tan clar com preocupant. Tot i tindre unes condicions més favorables que altres municipis en risc de despoblament, acumula pèrdues de serveis essencials. Ara és el caixer automàtic i l’oficina bancària. Fa uns anys, ho va ser l’escola, que es va salvar gràcies a la mobilització veïnal i al compromís del govern del Botànic. La pregunta és inevitable: quin serà el pròxim? La tenda?
Mentrestant, el Partit Popular, en lloc d’afrontar aquest problema estructural que ja ens afecta a tota la comarca de l’Alcalatén, es perpetua en l’estratègia fallida que ja van aplicar als anys 2000: convertir els pobles en parcs temàtics rurals. Cases boniques forrades de pedra, carrers de formigó imprés i una aposta quasi exclusiva pel turisme com a motor econòmic.
Moltes d’aquelles cases rurals, finançades amb fons europeus, quedaven a disposició dels propietaris per convertir-se en vivenda al cap dels anys. Però no ha sigut així en la majoria dels casos. Hui en dia, mentre hi ha mestres que no troben lloguers disponibles per a tot l’any, hi ha cases tancades esperant a obrir el pròxim pont. I quin és el resultat? Pobles aparentment vius els caps de setmana, però buits la resta del temps. Pobles on ni els habitants ni els visitants poden traure diners. Pobles sense serveis, sense oportunitats i, en conseqüència, sense gent.
Compromís fa anys que plantegem un camí ben diferent. No es tracta d’allargar l’agonia, sinó de garantir el futur. Adaptar els pobles als nous temps vol dir assegurar serveis bàsics (accés a efectiu, a l’educació i a la sanitat, comerç de proximitat…), oferir opcions de transport adequades i facilitar l’accés a una vivenda digna, especialment per a la gent jove. Tot això, sense oblidar que calen accions específiques per a protegir el territori i els seus recursos davant d’un model energètic especulatiu que encara amenaça els nostres termes.
Els pobles no volen ser un aparador. Volen ser llar. I per a això, necessitem molt més que façanes boniques: necessitem un pla, inversions estratègiques, serveis i respecte.
Laura Castillo Mateu és secretaria comarcal de Compromís a la Plana Alta – l’Alcalatén.
