«Que es complisca la Llei de la Cadena Alimentària». Aquesta és una de les reivindicacions més recurrent dels manifestos i discursos que hem vist durant l’actual onada de protestes del sector agrari. Però a primera vista pot parèixer paradoxal. Com es pot reivindicar que s’aplique una llei? Es pot fer una llei per no aplicar-la després?
Aprovada el desembre del 2021, aquesta llei té com a objectiu «aconseguir uns preus més justos per a tots els operadors, en particular els que ocupen una posició negociadora més feble», per la qual cosa «la norma prohibeix, amb caràcter general, la destrucció de valor en la cadena alimentària».
Dos anys després, però, hi ha consens en què aquesta no s’està aplicant o, com a mínim, no està assolint el seu objectiu principal, donat que molts llauradors –precisament la «posició negociadora més feble», per mantenir l’expressió del legislador- continuen forçats a vendre el producte per sota del cost de producció. Malgrat tot, el ministre d’Agricultura, Luis Planas, defensava recentment i al caire de les protestes que la llei «funciona», però admetia que cal «reforçar l’aplicació».
Carles Peris, secretari general de la Unió Llauradora, reconeix a Diari La Veu que és «una bona llei, encara que millorable», però discrepa amb el ministre en la part del funcionament: «No està donant resposta als productors, la diferència entre el que es paga al llaurador i el preu final al consumidor continua sent massa gran».
Per açò demanen «més control i més inspectors, un registre públic de contractes agraris per poder veure de campanya a campanya quins tenen preus raonables i quins no, una forquilla de costos màxims i mínims per poder calcular els preus justos i un sistema de sancions més efectiu i que tinga un element corrector». Hui en dia, les sancions previstes es troben entre 1.000 i 6.000 euros, per la qual cosa Peris assegura que «a l’infractor li ix més rendible fer la falta i si l’enganxen pagar la multa»
Impunitat amb les grans distribuïdores
No es, però, només una qüestió de quantitats. A finals del 2023 el ministeri d’Agricultura publicava el llistat de multes imposades segons la Llei de la Cadena Alimentària, inclosos els noms dels infractors –l’exposició pública forma part de les mesures punitives de la norma. En resum: 161 multes, dues terceres parts per incomplir els terminis de pagament i cap per compres per sota del preu de producció. I només quatre sancions són a cadenes de supermercats.
«Ací hi ha dos problemes –explica José María García Álvarez-Coque, professor de Política Agrària a la Universitat Politècnica de València-, el primer que és molt més difícil provar que s’està fent una venda a pèrdues, cal fixar molt bé la traçabilitat del producte i, si es tracta de xicotets llauradors, no tenen els mitjans per a fer-ho. La segona és que en el cas que una cooperativa, posem el cas, poguera denunciar una cadena de supermercats, al final ho faria? I si ho fa, què passaria a la pròxima campanya? És prou complicat».
La posició de domini que tenen unes poques grans cadenes de supermercat, amb pràcticament el 75% de la quota de mercat, els dona un poder enorme a l’hora de fixar preus. «Ells decideixen a quant paguen –reconeix Peris- i d’ells cap a sota tots intentem tenir un marge». A més, açò es suma a les «ofertes reclam», on productes bàsics com els cítrics o la llet es venen a pèrdues com una forma d’atraure consumidors. Aquesta és una pràctica prohibida però que, asseguren les fonts consultades, es produeix habitualment sense massa conseqüències. Conseqüències, s’entén per a les cadenes, perquè aquestes sí que carreguen la seua política d’ofertes sobre els productors, que es veuen forçats a vendre més barat per tal que la «venda a pèrdues» no supose una pèrdua per al supermercat.
Per resoldre-ho, Álvarez-Coque creu que caldria dotar la llei de més recursos: «Posar més inspectors i incrementar el control, però és com tot. Tampoc l’Observatori de la cadena Alimentària té els mitjans suficients per informar de forma àgil de tots els contractes i garantir la transparència dels preus».
El forat de l’etiquetatge
Tant Peris com Álvarez-Coque coincideixen en un altre punt: cal reformar la normativa que regula l’etiquetatge, que consideren que fins ara és «deficient i confusa», ja que facilita a les empreses amagar l’origen del producte amb trucs habituals com, per exemple, destacar la procedència de la planta envasadora, però no de l’origen del cultiu. «Caldria que fora més clar», resumeix el professor de la UPV. «Seria clau per donar protagonisme al consumidor», afegeix el llaurador.
