Des que, allà pel febrer, es presentà als locals de la Societat Coral El Micalet el nou projecte de Nosaltres la Veu i l’objectiu de recuperar el Diari la Veu, he de confessar que tinc una gran il·lusió perquè es puga materialitzar la idea de l’editor d’aquest mitjà de comunicació i del seu equip. És evident que les persones fem les coses perquè tenim les nostres raons per fer-les, però en el meu cas, les raons es barregen amb l’objectiu de viure a un país normal i en pau. El premi Nobel de la Pau, Kofi Annan, va dir una vegada que “cap societat democràtica pot existir sense una premsa lliure, independent i plural” i crec que és això el que li falta al poble valencià. No tenim premsa. Redundant en el tema, ara farà uns dos anys, un diari d’un grup mediàtic de l’estat espanyol que s’edita a València va publicar un article de Xavier Ribera que duia per títol “Sin prensa no hay país” i pense que descriu a la perfecció quin és un dels grans problemes que tenim els valencians com a poble i el motiu pel qual encara tenim un país per fer després de tants anys. I és això el que m’ha espentat a agermanar-me a Nosaltres la Veu.
Però també ho he fet perquè vull poder informar-me tots els dies de les meues coses en la meua llengua, com ho poden fer els parlants de la meua llengua i d’altres llengües a altres territoris de la península i del món. Vull assabentar-me del que passa al meu voltant més pròxim. Vull que m’expliquen la realitat valenciana des d’un punt de vista valencià, sense passar cap filtre de Madrid ni de qualsevol altre lloc. Vull estar informat de l’activitat de la societat civil del meu país, sobretot d’aquells col·lectius que no tenen cabuda als altres mitjans de comunicació per raons generalment polítiques. Vull saber què fa ACPV, Escola Valenciana, Ca Revolta, El Tempir, Maestrat Viu i moltes altres entitats que lluiten dia a dia sense descans per la nostra llengua i cultura i no tenen el reconeixement que es mereixen per culpa de la no difusió de les seues activitats pels grans grups mediàtics espanyols i la mala premsa que sofreixen contínuament provinent d’aquestos. Vull saber què opinen els partits d’estricta obediència valenciana sobre els continus atacs contra el valencià a la nostra terra, contra la nostra agricultura, contra el territori, contra el nostre desenvolupament econòmic i social i altres temes que no veuen la llum perquè no interessa als poders de l’estat i romanen silenciats a un calaix que mai s’obrirà. Vull saber què passa a Elx, a Alacant, a Castelló o Morella de la mateixa forma que sé què passa a Bilbao, Barcelona o Madrid. Vull conèixer les tradicions dels pobles de les nostres comarques per a que no caiguen en l’oblit i acaben desapareixent. Vull saber quant ens costa als valencians ser espanyols i l’espoli econòmic a que ens sotmet l’estat des de temps immemorials gràcies al finançament actual que tenim. Vull estar informat de les novetats editorials en la meua llengua de les editorials i escriptors d’ací, de la mateixa manera que si que estic informat de les novetats en castellà. Vull que m’informen dels treball dels grups musicals actuals que canten en valencià igual que m’informen de les propostes musicals que tenen al darrere la gran indústria musical estatal i internacional que, per descomptat, s’expressen en altres llengües.
I tot açò i molt més ho vull llegir en un diari en valencià que no tinga cap complex de nomenar País Valencià al meu país, sense faltar al respecte a ningú però amb la valentia suficient per defensar una altra realitat que dia a dia vol ser esborrada pel mitjans de comunicació que ara tenim i patim. En definitiva, vull combatre la desinformació a la qual estem sotmesos i que a poc a poc va apagant la flama del nostre poble. Vull tindre un mitjà de comunicació que defense, per convicció, els interessos valencians i que siga una ferramenta de transformació social, cultural i vertebradora del meu país. I tot açò només m’ho pot garantir el Diari La Veu.
Totes aquestes i moltes altres més que ara no em venen al cap son les meues raons per agermanar-me a Nosaltres la Veu, amb l’esperança de que més prompte que tard, els valencians tinguem un diari (digital i en paper, sense renunciar a res) que, com diria Vicent Andrés Estellés, assumisca la veu d’un poble, que ja porta molts anys emmordassat.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
