És una notícia del 2020, però la situació no ha canviat res. Un llaurador de Meliana va preferir regalar 8.000 quilos de creïlla als serveis socials municipals i la Creu Roja abans que deixar perdre la collita o vendre-les al preu que li marcaven les grans superfícies, a la meitat del preu de cost.
Hui en dia, amb els llauradors en peu de guerra per reclamar preus justos, les xarxes socials s’han omplert de denúncies de grans superfícies que venen productes importats mentre la producció local no troba comprador. Un dels casos més recurrents és el de la creïlla de Mercadona, en bona mesura provinent d’Israel, un punt on les protestes dels agricultors han coincidit amb el creixent moviment de boicot a productes israelians com a protesta pel genocidi de Gaza.
Precisament, el País Valencià és un important productor de creïlla, encara que en els darrers anys, aquesta ha anat disminuint, precisament per l’abandonament dels camps o el canvi de cultiu per la dificultat de vendre-les a un preu que cobrisca els costos. Segons les xifres del ministeri d’Agricultura, el 2019 s’haurien conreat 75.359 tones en 2.211. Actualment, l’anuari que edita Cajamar apunta que se’n cultiven 1.800 hectàrees que produirien al voltant de 40.000 tones. En contrast, cada any s’importen creïlles d’Israel per valor d’11 milions d’euros, segons dades del mateix ministeri.
Però si Mercadona –i altres cadenes de distribució- prefereixen comprar creïlla israeliana en lloc de valenciana és primerament pels preus. Però per què la creïlla d’Israel és més barata si es té en compte que a més cal sumar-hi els costos de transport?
Agricultura de guerra
Des de la creació de l’Estat d’Israel el 1948, el govern s’ha pres molt seriosament la sobirania alimentària de la població, per la qual cosa les polítiques d’impuls a l’agricultura han estat enormes. Tot un repte, si es té en compte l’aridesa de bona part del territori. Des de llavors les tecnologies agrícoles israelianes s’han fet famoses arreu del món, amb innovacions hui tan populars com el reg per degoteig. De fet, la innovació agrícola és un dels orgulls de l’estat d’Israel i un dels seus grans punts propagandístics. Sovint fan referència a la famosa cita de Ben Gurion de «fer florir el desert» com un dels principals èxits nacionals.
Darrere la propaganda –i sense menystenir aquestes innovacions- s’hi amaguen també moltes altres històries que explicarien la capacitat exportadora hortofructícola d’Israel. La primera i més òbvia és l’accés a la terra. Sovint es fa referència a les granges cooperatives com els kibbutz com a exemples de productivitat i eficiència en l’ús dels recursos, però s’obvia explicar que aquestes granges s’han construït sobre terra furtada –sovint de forma il·legal, pràcticament sempre de forma violenta- als seus propietaris originals palestins. Segons Amnistia Internacional, el 1948 només el 6,5% de la terra fèrtil era propietat de persones o entitats formades per jueus, mentre que el 90% pertanyia a palestins. Hui les xifres s’han invertit després de dècades d’expropiacions forçoses i despossessió. Òbviament, si pots accedir a terra pràcticament gratis, els costos de producció cauen considerablement.
Una altra investigació, aquesta volta de l’organització GRAIN, detalla l’estreta vinculació entre el desenvolupament tecnològic de l’agricultura israeliana i l’exèrcit del país. «L’agricultura d’aquest país és producte de dècades d’una violenta ocupació militar de terres palestines i de l’opressió del poble palestí per part de l’exèrcit. Les empreses d’agronegocis israelianes van ser modelades per aquest context i continuen beneficiant-se’n», s’hi pot llegir. L’agricultura no sols tindria un valor estratègic i econòmic, sinó també diplomàtic. El mateix article detalla el suport israelià a Azerbaidjan per tal d’impulsar l’agricultura al territori recentment conquerit –després d’una violenta neteja ètnica de la població armènia- de l’Alt Karabakh, a canvi de cereals i farratge que el seu país no produeix.
I el suport militar –siga per aconseguir terra gratis, siga per desenvolupar noves tecnologies- no és aïllat. Durant dècades, la seguretat alimentària ha estat un dels pilars fonamentals de l’Estat i les polítiques de suport als agricultors –des d’un proteccionisme ferri fins a generoses subvencions- han estat claus per aquest desenvolupament. Els baixos costos s’aconsegueixen, a més, amb l’explotació de mà d’obra en condicions que sovint s’han considerat de semiesclavatge. Tant la població nadiua palestina, com immigrants d’altres països com Tailàndia o, més recentment, Malawi, han estat reclutats per treballar a les granges israelianes amb salaris baixíssims i condicions duríssimes.
Des del 2020, Israel ha iniciat un procés d’obertura per facilitar la importació de productes agrícoles. Unes reformes que no han estat exemptes de protestes dels agricultors locals i que ha estat compensat amb un increment de les subvencions directes i de les facilitats d’exportació, principalment cap a la Unió Europea, gràcies a l’Acord de Cooperació Israel-UE que estableix la creació progressiva d’un espai de lliure comerç entre ambdós territoris, segons detalla l’investigador en sobirania alimentària Gustavo Duch. Les facilitats per a la importació que tindria la creïlla altament subvencionada d’Israel seria clau a l’hora de poder oferir un producte més barat que el de producció local.
