Les darreres setmanes, i no sé el perquè, he sentit bastant la denominació “País Valencià” i sabent que és un terme molt antic i representatiu del nostre territori, m’han vingut al cap algunes preguntes: per què és tan odiat per una gran part de la població valenciana este terme?, per què no s’utilitza de forma oficial?, d’on vingué la denominació “Comunitat Valenciana”? Doncs bé, la veritat és que les respostes a estes preguntes són el reflex de la nostra realitat actual.
Les terres valencianes, per dir-les d’alguna forma, han rebut al llarg de la història diverses denominacions com per exemple, durant els segles VIII, IX i Xl Madínat at-Turab, que vol dir “ciutat del fang” (sense comentaris al respecte); Bilad Balansiya això és “la terra de València” o “el país de València”; País Valencià; Regne de Valencià; i, per última Comunitat Valenciana. Però, sense llevar importància als esdeveniments històrics anteriors, pense que no és necessari anar tant cap endarrere, sinó simplement fins a l’última part del segle XX, és a dir, fins a la canonitzada transició (1975 – 1982).
El 30 de desembre de 1977 es va crear el Plenari de Parlamentaris del País Valencià (exactament, heu llegit bé, “País Valencià”), on es van crear les corts preautonòmiques. Un any després, l’any 1978, a Morella, es va redactar per intel·lectuals i universitaris el projecte d’Estatut d’Autonomia del País Valencià. Posteriorment, este projecte va ser aprovat l’any 1979 per unanimitat de totes les forces parlamentàries presents al Plenari, tant d’esquerres com de dretes (PSOE, UCD, PCE, PSP i AP).
En aquell moment, el “País Valencià” (nom ja acceptat per tots en el projecte de Morella) va expressar de forma imparable la voluntat d’iniciar el procés autonòmic per la via de l’article 151 de la Constitució espanyola, la mateixa via que van utilitzar les autonomies de Catalunya, País Basc, Galícia i Andalusia, amb l’objectiu d’aconseguir de forma ràpida la màxima institucionalització i el grau més alt possible de competències d’autogovern.
Aleshores, què va passar perquè aquell estatut acabara a la paperera si hi havia consens de totes les forces parlamentàries, fins i tot d’Alianza Popular i d’UCD? Doncs bé, va arribar Espanya i va dir als valencians: “Sujetadme el cubata”. El projecte havia de passar per Madrid i, des del Ministeri d’Administració Territorial, dirigit pel franquista Rodolfo Martín Villa, es va boicotejar la transferència de competències al Consell.
A més, hi hagué un altre factor determinant en aquella època: arran de la victòria de l’esquerra valenciana a les eleccions de 1977, i sota el lideratge d’Emilio Attard, cap d’UCD al “País Valencià”, va emergir el blaverisme, una maquinària anticatalanista, populista, feixista i espanyolista que, amb la complicitat de l’Estat, boicotejava qualsevol iniciativa relacionada amb la llengua, la cultura o la simbologia històrica i representativa dels valencians, com és la denominació de “País Valencià”. Una situació que, en part, recorda la que vivim actualment amb el PP i l’extrema dreta de Vox, i que ja vam veure anteriorment amb Camps i el condemnat Zaplana.
És com si en aquella època hi haguera dues realitats totalment distintes la del “País Valencià” i la de Madrid, i esta última s’imposara a la primera com una espècie de censura, a lo Felip V amb el Decret de Nova Planta. Molta transició amigable no es veu per enlloc!
Doncs bé, arribem a l’any 1981, en un context marcat per les presses per complir amb la Constitució i dotar el “País Valencià” (nom acceptat tant per la dreta com per l’esquerra l’any 1979) d’un estatut al més aviat possible. A banda d’això, s’hi afegia la dimissió del ja gairebé canonitzat Adolfo Suárez, substituït per Leopoldo Calvo-Sotelo com a president d’Espanya, a més de les pressions del blaverisme, instal·lat tant a Madrid com a València. Així, des de Madrid es va pactar que el “País Valencià” no tinguera la màxima autonomia (almenys des d’un inici), sinó que s’acolliria a la via lenta de l’article 143 de la Constitució, una via menys rígida i més senzilla.
Així doncs, en 1981 es van nomenar 5 persones d’esquerra i dreta del Plenari de Parlamentaris del País Valencià, perquè en Benicàssim redactaren un altre projecte d’Estatut d’Autonomia, conegut com l’Estatut de Benicàssim, més d’acord amb Madrid i el blaverisme, i no amb l’aberració catalanista que es va fer a Morella. A Benicàssim van acordar el següent: es va mantindre el nom del territori com a “País Valencià”; es va modificar la senyera afegint-hi una taca blava al costat de l’asta, encara sense la corona actual; i, pel que fa a la llengua, es va optar per anomenar-la simplement “valencià”.
Finalment, va arribar l’acord de Benicàssim a Madrid, seguint el procediment constitucional de l’article 143 de la Constitució. Doncs bé, esta vegada l’acord també semblava extralimitar-se. El text va passar per la Comissió Constitucional presidida per Emilio Attard i el resultat va ser que la voluntat de Madrid, de la mà d’UCD i del blaverisme d’Acció Valencianista i amb el silenci del PSOE, va tornar a imposar-se a la voluntat dels valencians.
El resultat va ser el següent: la denominació seria per primera vegada en la història “Comunitat Valenciana” relegant al preàmbul de l’estatut el nom de “País Valencià”; la bandera seria la blavera amb la corona i pedreries; i la llengua seria el valencià, sense cap referència a la seua unitat amb les altres terres de parla catalana, fet del qual encara vivim les seues conseqüències, com en la nova Llei de Llibertat (Anti)Educativa.
Fins ací, resulta sorprenent i estrany que en només tres anys (des del 1979 fins al 1981), un sector populista de la dreta valenciana, des de Madrid, aconseguira canviar en tan poc de temps la història, els símbols històrics, la cultura i la llengua valenciana, a més de dividir i causar un gran impacte en la societat valenciana. Este sector, l’hereu del qual ha estat el Partit Popular, va impulsar una bandera i una denominació nova, en lloc de “País Valencià” i la senyera tradicional. Tot açò va generar una separació i un conflicte, que encara perdura, en un moment en què hi havia consens entre totes les forces parlamentàries reunides al Plenari de Parlamentaris del País Valencià de 1977. Resulta irònic que després es vulga “ofrenar noves glòries a Espanya“.
Pense que per avançar, i no és gens fàcil, cal corregir i aprendre de les errades del passat, per això existix la història. Sovint em pregunte com hauria sigut si haguérem tingut una dreta nacionalista capaç de defensar la nostra història, la nostra cultura, la nostra llengua i la nostra terra, amb la mateixa determinació amb què han defensat i defensen els interessos d’Espanya. A més, cal recordar que la denominació contemporània de “País Valencià” va eixir precisament de la dreta nacionalista valenciana d’aquell moment, un gest que va ser assumit i compartit tant pels intel·lectuals com per l’esquerra.
Ara em pregunte: per què açò no s’ensenya als instituts?
