Haurem de convenir que el problema no és Catalunya sinó Espanya i, més exactament, si voleu, la idea d’Espanya del PP que ens desgoverna i dels seus adlàters, inclosa una porció important del PSOE afectat de jacobinisme crònic. Per a tots ells, Espanya és una finca particular on hi ha propietaris que manen i llogaters que paguen. El concepte, carregat de supèrbia i intolerància, té arrels profundes. Catalunya, defensant el seu dret a decidir, ha tingut la valentia de posar el dit a la nafra. L’estat espanyol en la seua concepció actual no serveix i el govern de Madrid, que estem suportant per la miopia d’uns o la mala bava d’altres, no fa més que alimentar la desafecció dels que vivim a les colònies.
Sóc partidari del dret d’autodeterminació de qualsevol poble d’ací prop o d’allà on brama la tonyina. Si les constitucions no ho preveuen, que les canvien, per l’amor de Déu! Em dóna igual que els països siguen grans o menuts, amb mar o sense mar, plans o muntanyosos, rics, pobres o de mitja capa. Qualsevol territori té dret a ser allò que els seus habitants vulguen. Les nacions han de poder organitzar-se com els plaga, soles o en companyia. Personalment, no m’importaria gens que Castella volguera independitzar-se d’Espanya, fins i tot ajuntant-se amb l’Andalusia i l’Extremadura. Al contrari d’altres, la idea d’uns Països Castellans no em causa rebuig, ni tan sols inquietud. Si ells ho volen, que siga. La resta ja ens ho farem per a organitzar-nos i tirar endavant, conservant el nom d’Espanya o canviant-lo a Espanyes Excèntriques, Unió de Repúbliques Ibèriques, Confederació Hispànica Perifèrica o qualsevol altre que agrade els socis. Al cap i a la fi, tot és substituïble: noms, banderes, himnes i demés parafernàlia patriòtica. Qualsevol territori és divisible o fusionable, com es pot comprovar en l’evolució històrica dels mapes determinats habitualment per la força de les armes. No hi ha cap unitat nacional “sagrada”. L’única cosa que hauria de ser “sagrada” és la vida de les persones. Que cada poble s’ho monte a la seua manera. Això sí, democràticament, respectant les minories i la diversitat de parers perquè, al final, tots som ciutadans del món. I, si molt m’apureu, proposaria una adscripció personal, a banda de la territorial. Que cadascú trie la nacionalitat que li vinga de gust, senzilla o diversa, com fan les multinacionals, que són les que manen. Jo, per si de cas, a més de la valenciana, em demane l’andorrana i la portuguesa. A banda del meu respecte per tots els països de la terra, estime el País Valencià perquè és on visc, Andorra per menuda i muntanyosa i Portugal per ser el veí oblidat de la península. I, si cal aprendre portuguès, ho faré de bon grat, encara que no siga llengua de moda o, precisament, per això mateix.
