Vos oferisc, per amenitzar la sobretaula pasqüera, el dilema següent: què preferix el paladar valencià -variants i exquisideses a banda-, paella o arròs al forn? (Vos en sorprendrà el debat i els matisos -si no arribeu a les mans).
Arrossos a banda, dic, aquests dies m’han assaltat algunes idees vagues sobre qüestions tan evanescents com ara el fervor religiós popular (somort durant tot l’any i eclosionat, veges tu, només en dates assenyalades), les processons penitencials (carregadetes de bombo i escenografia sinistra per a espant dels infants i personal hipersensible) i els matxirulos agermanats a les portes del temple que fan ostentació d’una l’exclusivitat confrare que mai no s’han guanyat.
Els concilis del segle V, amb la determinació definitiva del cànon bíblic, és a dir, de quins llibres serien els referents normatius de l’Església catòlica -Antic Testament a banda-, apartaren definitivament les dones dels llocs de responsabilitat i representativitat rellevants i, de retruc, les condemnà injustament a la invisibilitat més ignominiosa. Aquesta exclusió arbitrària, contrària a la paraula de Jesús i al seu exemple -segons defensen moltes veus autoritzades-, perdura encara inexplicablement a la llum de la raó, la igualtat i la modernitat.
És cert, el cànon determinà quins textos recollien la paraula de Déu o estaven inspirats per l’Esperit Sant i quins, no -els anomenats apòcrifs, com ara el de Maria Magdalena, el de Judit o el de Judes. La primera fou la deixebla més reeixida de Jesús -sembla que tal condició era indiscutible fins que hom decidí, a partir del segle IV, atribuir-li el simple paper de pecadora redimida i prou -o siga, de personatge principal passà a simple figurant.
Aneu tirant l’arròs. Fa uns anys aparegué un calendari de religiosos jóvens en la línia dels calendaris concupiscents de bombers i forces de seguretat de l’Estat tirant d’abdominals i bíceps ben llustrosos. Un bon símptoma, pensí; tenen bon humor.
Però no; bufa de pato, allò fou un miratge, car el rigor, la contenció i la por al canvi acabaren guanyant la partida. I l’immobilisme continua, impassible, com les panxes cardenalícies, que no amainen ni amb faixa reductora.
Ara, fora molt interessant conéixer amb exactitud el criteri quirúrgic -fi com un pensament- que hom aplicà perquè el Concili de Laodicea (s. IV) negara l’ordenació sacerdotal de les dones i, el 1994, el papa Joan Pau II en tancara definitivament el debat.
Les misses, les parròquies, el voluntariat, la catequesi, les congregacions, etc., a vessar de dones. El dia que elles decidisquen fugir, no hi quedarà ni el Tato. L’església masculinitzada fins al ridícul estarà més a soles que la una. No hi dubteu.
S’està passant l’arròs. Amb tristesa he pogut comprovar com aquesta mateixa església, aliena als aires renovadors actuals, no acaba d’entendre ni de lluny la religiositat popular -la tenia segrestada de bestreta i sense cap esforç.
Per exemple, en el Santuari de la Mare de Déu de la Balma, un indret màgic i únic, a Sorita (els Ports), en una reforma recent, s’ha buidat la girola d’exvots -fins fa poc, a caramull. Era una mostra descarnada de fe autèntica, popular, corprenedora.
El resultat de la intervenció, en el punt assenyalat adés, és una interpretació de la modernitat amb molt poca traça: substituir un espai ple d’ofrenes espontànies, humils, de gent anònima per pregar o per agrair gràcies -vels de nóvia, cames ortopèdiques, sabates, gorros militars, fotografies renegrides de xiquets de bolquers, nines de porcellana, gaiatos amb poms lluents, un ull de vidre…- per una freda cancel·la de fusta que hi talla l’accés, signada amb la placa d’una empresa de seguretat que veta, amenaçadora, l’entrada a aquell espai devot.
Ara l’altar està folrat de pedra d’urbanització de falsa muntanya amb un aire asèptic, net -massa net per ser una cova- i sense eixe punt d’anarquia reveladora, de senzillesa pura i autèntica de la fe popular espontània.
La Mare de Déu de la Balma, en fi, no xista, però deu estar renegant a base de bé en la intimitat. Ara els àngels custodis duen uniforme i, si un intrús hi entra, avisen immediatament la policia terrenal.
Compte fet, se’ls està cremant la paella i ni se n’adonen.
