La meua estimada amiga Lluci Juan em va dir una vegada que escrivia massa parlant de morts. I raó no li’n mancava. El Joan, el Jaume, la Matilde, el Pere… La memòria dels meus amics em porta a fer-ho. El record em commou a fer-ho. Els morts no et donen les gràcies i, per tant, no les espere.
Ahir ens deixava un altre amic: el Paco. El Paco Franco. Company de feina durant uns 38 anys. I 38 anys donen per a molt si amb aqueixa persona conflueixes i alineeu els vostres objectius.
Amb Paco he passat anys desdejunant abans de la jornada laboral. Ens posàvem al dia de tota mena de temes. Des dels més estrictes de la relació laboral fins als més privats i personals. Polítics, socials, econòmics, religiosos…, música i història. Li encantava la història i jo sempre aprenia amb ell. Res no ens impedia obrir-nos l’un a l’altre.
Amb el temps, vam trobar a CCOO PV el lloc adequat per materialitzar les nostres accions sindicals. Passar de la teoria a la praxi. Sempre junts. Jo, potser, donava la cara i les accions més visibles, però, ho confirme, al darrere, per no dir al costat, hi estava ell: el Paco Franco. L’he sentit sempre al meu costat. Defensant les millores laborals per als companys i companyes de l’empresa i, per descomptat: proposant de conquerir-ne de noves.
Paco es dedicava, laboralment, a protegir persones. Hi ha alguna cosa més noble i gran que dedicar-se a això?
El Paco calculava sprinklers i bombes d’aigua, detectors de fum o extintors d’incendis…, tot per protegir persones.
La idea de “revolucionari” se sol associar a causes col·lectives i, per tant, a la dedicació als altres. I això em recorda la frase del Che: “Deixeu-me dir, a risc de semblar ridícul, que el revolucionari veritable està guiat per grans sentiments d’amor.” No ha estat eixa la tasca del Paco?
“Sigueu capaços sempre de sentir, en el més profund, qualsevol injustícia realitzada contra qualsevol, en qualsevol part del món. És la qualitat més bonica del revolucionari.” No és aquest l’altre vessant de la seua vida?
Un altre punt a destacar és que el Paco Franco portava Morella tatuada a cada frase. Li déiem que era el millor ambaixador que podria tindre la capital dels Ports.
Paco se n’ha anat. O tal vegada no. I per això un dels objectius d’aquest escrit d’homenatge. Per què persones com Paco sempre romandran mentre siguem capaços de recordar-lo, de fer-li la necessària memòria que necessita un amic. Un camarada.
Fins sempre, Paco!
Fins sempre, Amic!
