Sergi Tarín / València.
Pablo Ruz pertany a eixa selecta nòmina de jutges que han botat al cel·luloide. Es tracta de “B, la pel·lícula”, on Pedro Casablanc fa de Luis Bárcenas, l’extresorer del Partit Popular, i Manolo Solo del magistrat Ruz. És una pel·lícula senzilla i impactant. Pura dramatúrgia dirigida per David Ilundáin. I, tot i que l’acció ocorre en un sala de vistes durant el matí del 15 de juliol de 2013, quan Bárcenas es traslladat per declarar a l’Audiència Nacional, el ritme és trepidant.
No tant potser com la conferència d’ahir. De fet la judicatura exigix equilibris, equanimitats i certes distàncies que no ajuden massa al titular ni al verb. En definitiva, al moviment. Ruz, convidat per la conselleria de Transparència i presentat per la vicepresidenta del Consell, Mònica Oltra, enumerà algunes de les qüestions que ajuden a crear eixa sensació de lentitud i inoperància arrelada en la societat respecte a l’acció de la justícia. En bona part és una qüestió de diners. Mentre la mitjana europea en percentatge de despesa pública a tribunals és del 2,2% del pressupost general de l’estat, a Espanya és del 0,9%. Això suposa un inversió mitjana europea de 60,6€ per habitant enfront els 32,4% d’ací. Tot malgrat que la corrupció política és, segons el CIS, el segon assumpte nadiu que genera més inquietud.
I què hi ha més enllà de la butxaca? Segons Ruz la complexitat de les causes és un bon element de desacceleració. Això i la pluralitat de les parts i les estratègies dilatòries de les defenses. “Una pura elefantiasi processal”, indicà el jutge i exmagistrat de l’Audiència Nacional. D’ahí la bona opció per dividir en peces els macro-processos. “A València podeu estar orgullosos del cas Blasco”, destacà en referència a la primera part jutjada, amb l’exconseller Rafael Blasco en presó per un mal ús dels fons de la cooperació internacional, i amb dos peces més encara en instrucció. “Una estratègia que permet garantir els càstig dels delinqüents”, assenyalà.
Crític amb l’aforament
Seguidament, Rus es mostrà molt crític amb els privilegis processals, sobretot l’aforament. En part perquè suposa una crisis per al jutge instructor, obligat a continuar investigant el tot de la causa i aventurar-se-la a vulnerar drets essencials dels aforats, que només poden ser investigats per tribunals superiors com ara el Suprem. Tàctiques, quan no trampes, on els valencians també tendim a crear jurisprudència. El desembre de 2014 el Suprem considerà un frau de llei que Milagrosa Martínez dimitira com a diputada autonòmica una volta li obriren judici oral per Fitur, una de les peces de Gürtel. L’objectiu era fer sotsobrar la instrucció feta al TSJ i que tot començarà de nou a l’Audiència Provincial. Nous jutges, nova investigació i anys de treball perdut. El Suprem hi marcà el límit, precisament, en l’apertura del judici oral, amb aquella sentència de 2014.
Ruz i Oltra. Foto. GVA
Però esta no és l’única franquícia processal. Els càrrecs públics o els que ho han estat, poden declarar com a testimonis per escrit o des del despatx. És el que passà amb Francesc Camps pel cas Nóos. Ruz hi està en contra, ja que es perd “l’espontaneïtat en la declaració a seu judicial”.
Per últim, el magistrat abordà la necessitat de legislar en favor dels penedits i delators, “totalment desemparats”. És el cas, per exemple, de José Luis Peñas, l’exregidor del PP que se la jugà gravant els capitostos de la Gürtel i que ara està imputat per revelació de secrets. En eixe sentit, Ruz defensà el model britànic, “el més perfecte per ser més integral”, on els testimonis protegits i els penedits poden arribar a cobrar un sou. Les iniciatives espanyoles al respecte “són molt tímides” segons Ruz, ja que es limiten a escassos intents de proposicions de lleis o iniciatives parlamentàries més simbòliques que no reals.
“Tot allò ens ajudaria molts als jutges”, insistí. I també la formació d’una cos de pèrits experts en qüestions econòmiques i financeres capaços de lligar diferents delictes sobre la matèria. “Hem de passar d’auxiliar a la instrucció a empoderar-la”, reivindicà un Ruz contrari a la proposta del PP de limitar-hi el temps. “Hi ha comissions rogatòries a l’estranger que poden tardar tres anys en aclarir-se, tot i que hem avançat molt en la relació a països que són paradisos fiscals clàssics com ara Andorra o Suïssa”.
Ruz, mesurat i encotillat per les particularitats de l’ofici, desvetllà que mai no s’ha sentit pressionat ni ha vist pressionar a cap company. “La independència està en l’ADN d’un jutge”. I finalitzà amb un frase “de la meu molt admirada Joan Baez”, en la qual diu que qui no lluita contra la corrupció i la podridura, hi acabarà formant part.
