Cada pàgina una victòria.
Qui cuinà el banquet de la victòria?
Cada deu anys un gran home.
Qui pagà les despeses?
Bertolt Brecht, Preguntes d’un obrer que llegeix
El ciutadà comú sol conéixer la història en forma de titulars, episodis solts i personatges singulars. Tot i el batxiller que l’ha estudiat amb cert detall, sovint l’oblida, passats els exàmens, i reté una sèrie d’etiquetes que formen part del contingut del sentit comú. Tanmateix, el coneixement que l’electorat tinga de la Història —de la pròpia i la universal, dels èxits i els fracassos, i de les causes d’ambdós, dels fets i de les interpretacions que se’n fan d’ells— és important ingredient en el millorament de les societats democràtiques, en el redreçament de les injustícies, greuges i arbitrarietats que s’amunteguen sense treva.
Malauradament, qui més profit treuen del coneixement de la Història, pense, són els jerarques que cerquen aprendre d’ella els mètodes i els manejos que al passat han permés als poderosos i dominadors obtindre poder i domini; aquells que desitgen conéixer els procediments que han mostrat eficàcia com a eines de sotmetiment, per a servir-se d’elles en propi benefici.
L’estudi de la història li ha fet un buit a la pobresa. Així sembla denunciar-ho Bertolt Brecht en el poema que acaba en els quatre versos que encapçalen el text. I no em convenç una idea —instal·lada, opine, en el sentit comú— que justifica els abusos, el despotisme de temps passats, sobre la base del context històric. Era una altra època, diferent mentalitat, es diu. Tanmateix, puc visualitzar que en tota època han existit humans justos, mesurats, no solament oposats als abusos, també incapaços de generar-los. La seua influència, però, força insuficient, sempre ha estat lluny de poder adreçar els passos d’una humanitat que continua sotmesa al guiatge dels abusadors i als himnes dels buscabregues,
Des que la desigualtat material generada per l’opressió, l’abús i l’aprofitament d’uns homes sobre altres campa pel món, es despertà la queixa, el clam i, ocasionalment, la rebel·lió. La desigualtat més dolorosa és la que hi ha entre amos i esclaus, amb els segons amb la consideració de mercaderia o de bestiar. Fa uns mesos ja vaig dedicar una primera peça a l’esclavitud.
En gran número i procedents fonamentalment del graner de vençuts en la guerra i de llur descendència, els esclaus eren bàsics en l’economia dels pobles dels amos. Sotmesos a l’assot, als grillons, a l’escarment preventiu pel terror, encadenats al sentit comú de la seua època, els esclaus no tenien més opció que la resignació per tractar de mantenir-se amb vida. I no deixen de sorprendre episodis com les guerres servils de Sicília al segle II aC, coincidents amb les revoltes d’esclaus de les mines d’argent a l’Àtica, o com la de la península Itàlica, al segle I aC, encapçalada per Espàrtac.
A la Grècia arcaica també hi hagué l’esclavatge intern, grecs que sotmetien altres grecs per deutes, una pràctica que havia començat als imperis sumeri i egipci. El sistema —que esdevingué un medi pel qual l’oligarquia podia aprofitar-se dels necessitats per tal d’acaparar propietats i d’obtenir mà d’obra esclava i genuflexa, i que provocà algunes revoltes de deutors i amenaces de guerra civil— fou abolit per Solon quan començava el segle VI aC. L’abolició reconegué el mateix valor de tots els ciutadans grecs independentment de llur riquesa o bressol i encaminà Atenes cap a la democràcia. A Roma es reprengué la divisió entre oligarquia creditora i pobresa deutora en perill de caure en esclavatge. Les rebel·lions encapçalades pels germans Graco entre el segle II i I aC perseguien, entre altres demandes, que fossen reformades les lleis sobre el crèdit. La intransigència de l’aristocràcia creditora dugué un segle de guerra social que acabà amb la República i derivà en l’Imperi. Sota la façana d’un món canviant, també el deute, ben conegut avui com a medi d’apropiació i de control —pel temor que produeix en el deutor—, forma part, des de ben lluny, d’eixe flux constant que remulla la història en tot temps.
Malgrat el sentit comú d’època, certs intel·lectuals s’adonaven que la desigualtat material era la principal causa de conflicte i inestabilitat en el si de la comunitat, i escriviren al respecte. Entre ells, ja en època antiga hi havia, com hui, reformistes (acceptem les desigualtats i llimem les arestes), utilitaristes (beneficiem a la majoria encara que hi haja minories perjudicades per la desigualtat) i igualitaristes (anem a la rel de la desigualtat i fem-la desaparéixer).
Pels igualitaristes, la idea clau empenyent cap a l’anivellament material entre els homes era la propietat comunitària dels béns. Aristòtil es pronuncià com un utilitarista-reformista. Tanmateix, Plató, a La República, posà les primeres pinzellades de comunitarisme, i el fundador de l’escola estoica, Zenó de Citio, dissenyà llur societat ideal eliminant el que provoca l’existència de rics i pobres, amos i esclaus: els diners i la propietat, els instruments que originen les classes socials. També des del cristianisme es feu oir la veu de la possessió comunitària1 que influirà en els moviments igualitaristes posteriors. I així, en el capítol 4(32) del Llibre dels Fets dels apòstols, que relata els primers temps d’expansió, podem llegir referències a la comunitat cristiana primitiva “… i ningú no deia que fos pròpiament seu res del que posseïa, sinó que tenien totes les coses en comú…”
———————————
(1) Possiblement abraçant la filosofia comunitària dels jueus essenis. Aquests incorporaven tant congregacions masculines aïllades que seguien una regla (incloent-hi el celibat), com campaments familiars integrats en les ciutats (vegeu aquest article de National Geographic).
