A Espanya, la recentralització de les decisions per l’estat d’alarma per la Covid-19 ha implicat, com sempre, que l’última paraula, en aquest cas en matèria sanitària i econòmica siga del govern central, és a dir, de Madrid.
No entraré a discutir si les mesures presses són encertades o no perquè aquesta reflexió no és sobre el fons de la qüestió sinó sobre la forma, donat que aquesta ha vingut a demostrar, una vegada més, per si calia, que allà, a l’altiplà, mai no es creuen allò de l’estat de les autonomies, governe qui governe i que tenen una visió poregosa de les mateixes.
Als Estats Units estem veient i escoltant tots els dies com les decisions que pren el govern central a Washington respecte la Covid-19, i també d’altres, tenen una diferent aplicació (o no) als distints estats que conformen la Unió. Allí, l’estat federal no té discussió possible i cadascú sap quines són les seues competències pel que a cap president li s’ocorre entrar en aquelles (ni a Trump, que ja és dir): És la responsabilitat d’ells i no hi ha res més que dir. El govern central dona unes instruccions generals i cada estat decidix què fer, com i quan. Punt.
Ací, no. Ací, com allà dalt no es refien dels governs perifèrics, hi han lleis específiques per a poder recentralitzar qualsevol norma en el cas de que vegen perillar el monopoli centralista. És la diferencia d’un estat federal amb açò que tenim ací i, per molt que alguns s’empenyen en establir paral·lelismes, no els hi ha, ni de lluny.
A Alemanya, federal, hi ha una norma d’aplicació sistemàtica al seu funcionament intern que s’aplica sempre i en tot cas i és la de la confiança mútua, és a dir, el govern central confia en la responsabilitat i la gestió dels seus landers i aquests confien en la bona fe d’aquell. Ací, ni l’un ni l’altre.
La situació provocada per la pandèmia ha posat de manifest que estem molt lluny de l’organització americana i del funcionament alemany. L’esperit del Comte-Duc d’Olivares és encara omnipresent i tornà sempre que cal, com tornà també a Catalunya per l’afer del referèndum d’autodeterminació. S’ha perdut, com es perdé aleshores, l’oportunitat de demostrar a tothom que els governs autonòmics tenen capacitat de gestió, àdhuc en les situacions més extremes, i que es governa des de la confiança mútua i la lleialtat.
Era l’oportunitat per a què els ciutadans pogueren vore el nivell polític real de la seua administració més immediata, d’observar les seues decisions en situacions límit, de vore’ls bregar sense el capot del poder central, el: ací et volia vore! per a poder valorar en temps real la intel·ligència, el saber estar, la prudència i la capacitat de gestió i també de qui sovint li bé molt bé per justificar les seues mancances les interferències madrilenyes. L’eterna subalternitat a què estem condemnats els territoris amb autèntiques aspiracions d’autogovern ha eclipsat el per a què val tindre governs autònoms. Pot ser algú justifique que, en situacions extremes, calen decisions extremes (centralistes, clar), però pense que és precisament en eixes situacions on es posa de manifest el que val cadascú i ara hem perdut l’oportunitat de saber-ho.
A les comunitats autònomes amb dèbil o nul desig d’autogovern, aquelles que accediren a ell a contra-pèl víctimes d’un café per a tots que no desitjaven beure, sempre els vindrà bé el tutorial madrileny però als qui desitgem una autonomia autèntica, sense tuteles, ni tu ties com digué aquell, açò ha estat una oportunitat perduda per a fer didàctica federal, de demostrar els ciutadans per a què valen les institucions que paguem, les persones que elegim. Ací no hi ha hagut ningú, o quasi ningú, que diga allò que antigament deien els toreros valents: Deixeu-me sol! i han estat massa els qui han cercat refugi en les barreres de ponent.
Només amb el teu suport tindrem viabilitat i independència financera. Amb una aportació de 150€ a la fundació Jordi de Sant Jordi podries recuperar fins al 100% de l’import.
Impulsem Nosaltres La Veu, recuperem Diari La Veu!
