D’acord, dilluns hi va haver una apagada general a quasi tot l’Estat, també a Portugal i al sud de França; d’acord, també, és una cosa insòlita i ens va agafar amb el pas canviat; d’acord, tothom estava molt desconcertat i angoixat. Però d’açò al fet que hi haja també una apagada d’humanitat no és cap excusa.
L’apagada em va agafar a dintre del tren València-Barcelona (EUROMED 01112), justament a algun lloc recòndit de Cabanes, amb més de 400 usuaris. La gent amb qui compartia vagó era molt variada i quasi tots viatjàvem, per unes raons o altres, sols: per feina, per visitar un familiar, per ingressar en un hospital, per plaer… L’única informació que vam rebre del personal de Renfe va ser a través de megafonia: “El tren s’havia parat per falta de tensió en la infraestructura”. Després, els darrers missatges enviats i rebuts a través dels nostres mòbils –algú té l’encert d’enviar la nostra localització als seus, jo ja no hi arribe a temps. Ens assabentem que és una apagada en tot Espanya.
Els següents minuts –hores, és com si el temps tinguera una altra consistència– són de silenci absolut per part del personal de Renfe. S’apropa l’hora de dinar i molta gent no porta res a la bossa: hi ha bebès, gent malalta, persones grans… Els que en portem compartim tot el que tenim –tot el poc que tenim– amb els companys de vagó. Mengem poc, però intentem que mengem tots. Mentrestant, la cafeteria del tren s’ho cobra absolutament tot el que té, bé, els gots de plàstic amb aigua els regala. Gràcies!
Arriba un equip de Guàrdies Civil que, en cap moment, s’apropa a nosaltres. No sabem massa bé quins plans tenen. Crec que ells, tampoc. Al tren s’han pogut obrir les portes de manera manual perquè l’aire hi circule un poc, fa molta calor a dintre. (Almenys no és agost, ens diem, i ens sentim afortunats que les condicions no siguen encara pitjors.) Qui vol baixar del tren a estirar les cames, fumar o a buscar un lloc on fer les seues necessitats (els banys ja fa temps que no funcionen i l’aigua de la tassa –i el que no és aigua– vessa per tot) ha de fer un considerable salt. Una autèntica proesa per a la gent gran. S’instal·la una escala d’emergències en una de les portes.
Un ciutadà anònim de Cabanes va i ve al poble per portar-nos botelles d’aigua. La Guàrdia Civil trenca una tanca per facilitar el pas a un camí que condueix a una mena de restaurant de bodes mig desmantellat que l’amo obri generosament per qui vulga estar en condicions més agradables. Però sense menjar ni llum igualment. Ens podem quedar al tren o no, cadascú tria, això sí, la gent que se’n va ho fa carregada amb els seus equipatges, en alguns casos molt voluminosos. Jo soc de les que em quede amb l’esperança que tot es restablisca, ignorem que ens hi estarem 9 hores.
Veiem la Guàrdia Civil per les finestres, uniformats, parats, amb els braços plegats. No es relacionen amb nosaltres, no ens diuen res, no ens pregunten si necessitem quelcom. Nosaltres sí que els preguntem, més que tot perquè volem saber, i això sembla que els incomoda. Marquen territori, marquen diferència. Tenen cotxes però no els trauen massa profit. Esperen ordres, sembla, del seu superior que no hi és. Hi ha gent que se’n va pel seu compte, alguns a dit, d’altres –els que havien pogut enviar la ubicació a temps– tenen la sort que han vingut per ells. Molt avançada la vesprada la Guàrdia Civil té la il·luminació que potser els bebés que hi viatjaven (13, crec que en compten) necessitaran alguna cosa de menjar. Ens atrevim a dir que hi ha persones que no han pres res des de les 7 del matí i no es troben massa bé. Algú d’ells ens contesta de males formes: que si podem esperar, que ells també estan sense dinar. Indignant! Tornen a marcar la separació entre el seu cos i els nostres cossos. Em pregunte què hem aprés de tragèdies com la covid o la dana.
Quan ja va fent-se de nit, al voltant de les 21 h, arriba la deliberació: s’ha de tancar el tren per seguretat, i ens n’anem tots on estan la resta de viatjants: al restaurant Casa Tere de Cabanes. Ens diuen que agafem només el necessari, que el tren es queda tancat. Personalment, no tinc massa clar on hauré d’anar l’endemà, així que ho agafe tot. Ajudem als que també volen agafar-ho tot. Arribem al restaurant, ens asseiem a les cadires, i un generador ens dona un poc de llum. Ens expliquen que ens portaran alguna cosa de menjar, però que tinguem paciència. (Crec que a aquestes altures ja hem demostrat que la tenim). Tenen prioritat els xiquets i la gent més gran, totalment comprensible. També haguera estat comprensible, dic jo, que no hagueren passat tantíssimes hores sense. Bàsicament, unes magdalenes i unes taronges. Segurament, generositat d’algun forn de la zona i algun llaurador. Literalment, ens diuen que els adults menors de 50 anys amb una magdalena ja anem bé, que per un dia no ens morirem. En fi.
Passarem la nit allà, ens diuen. Cadascú que dorma com puga: en una cadira, en terra… o, fins i tot, que no dorma. Potser pensen que per no dormir un dia no morirem. Ells han fet un canvi de torn, nosaltres no. Som els mateixos, els que hem eixit de l’estació Joaquin Sorolla a les 11.27h fa quasi 12 hores. Cap a les 00.30 h comença a arribar un poc de cobertura. Alguns es comuniquen amb els seus éssers estimats i, ara sí, poden donar-los la ubicació exacta. Davant de les alternatives i les solucions aportades (cap) els familiars i amics comencen a arribar en vehicle propi per emportar-se els seus familiars. En alguns casos des de bastant lluny. La solidaritat de nou: “Anem cap a València, tenim dos llocs lliures”. Ens deixem els mòbils uns a altres, és molt angoixant que en aquestes condicions hi haja gent patint perquè no sap on i com estan els seus. Hi ha gent que té l’oportunitat de marxar, però té l’equipatge al tren. No els hi deixen accedir, per seguretat diuen, perquè passa una carretera. Hi ha llàgrimes de desesperació. Finalment sembla que hi accedeixen. I encara ens agenollem per donar-los les gràcies.
Ignore com s’ha resolt tot aquest matí. Jo ja no hi era. El meu home (amb les meues filles) es va fer 200 km d’anada i 200 de tornada a la matinada perquè no estiguera allà tirada (que més o menys podria ser la definició de la nostra situació). Vam arribar vora les 5 de la matinada a casa. Només desitge que tota la gent amb qui vam compartir aquesta experiència desagradable estiga al lloc on volien estar a aquestes hores o, almenys, en camí de fer-ho. També que, amb el restabliment de la llum, s’hagen restablert altres aspectes imprescindibles, com la humanitat que sembla que a algunes persones o cossos els manca.
