Tinc un llibre a mitges que no aconseguisc acabar. Seria massa fàcil dir que no tinc temps i ja està. Però, al capdavall, és la realitat. Quan arribe a casa, ho faig amb el cos cansat i la ment dispersa. Solc eixir a passejar amb el meu gos, Blai —ell sempre em recorda que l’aire fresc i el moviment fan bé—, i, d’alguna manera, eixos minuts m’ajuden a desconnectar.
Després de tantes hores dedicades al treball, de manera directa o indirecta, em costa trobar energia per a res més. Hi ha dies que pense en quant de temps fa que no veig els meus amics, que no vaig al cinema o que no faig l’esport que m’agradaria. També enyore eixes vesprades de cuinar amb calma, fer una excursió improvisada o simplement seure a una terrassa a observar com passa la vida. És curiós: el temps que fa que tinc pendent aquell café amb una amiga és, casualment, el mateix que fa que conec la jornada partida.
Estic a gust al meu lloc de treball; m’hi sent valorat i sé que fan el possible per adaptar-me els horaris. Tot i això, continue pensant que el repartiment del temps laboral podria ser més humà, més amable amb la vida que tenim fora de la feina. No és una queixa, sinó una reflexió que em ve sovint al cap quan pense en tot allò que deixem per falta d’hores o d’energia.
La jornada partida és una de les grans anacronies del nostre mercat laboral. Encara arrelada en sectors com l’hostaleria, el comerç o l’administració, aquesta pràctica divideix el dia laboral en dos torns separats per diverses hores al migdia. En teoria, permetria una millor atenció al públic o una adaptació als ritmes del mercat; en la pràctica, és una condemna per a milers de treballadors i treballadores que veuen com la seua vida personal i el seu temps lliure desapareixen entre dues jornades interminables.
La jornada partida no és fruit d’una decisió racional o moderna. Té l’origen en la postguerra espanyola, quan moltes famílies es veien obligades a encadenar més d’una feina per poder sobreviure. Era una manera de fer front a la misèria, no un model de productivitat ni de conciliació. Que encara avui, quasi un segle després, continuem reproduint aquella lògica és una vergonya col·lectiva i un símptoma de precarietat estructural.
Des d’un punt de vista de drets laborals, la jornada partida és una vulneració del dret al descans i a la conciliació. Partir el dia en dos torns equival a tenir la sensació de treballar tot el dia, encara que la suma d’hores no supere les vuit. No hi ha temps per dinar amb la família, per anar a buscar els fills a l’escola, per fer esport o senzillament per desconnectar. L’espai personal s’esvaeix, i amb ell, la salut mental i física de les persones treballadores.
Cal que les forces d’esquerres deixen de mirar cap a una altra banda i assumisquen aquest debat com una prioritat.
No n’hi ha prou amb parlar de conciliació i benestar si després es permet que milers de treballadors i treballadores siguen sotmesos a horaris que destrossen la seua vida social. S’ha d’actuar amb valentia: penalitzar les empreses que imposen torns partits, incentivar aquelles que opten per la jornada contínua i impulsar la reducció de la jornada laboral sense reducció salarial. Treballar menys hores no sols és possible, sinó que és urgent i just. Ací, els partits progressistes tenen una diferenciació i un camí sencer per recórrer per anar més enllà.
La tecnologia, la productivitat i la riquesa del país han crescut prou com per garantir que ningú haja de sacrificar el seu temps de vida per guanyar-se el pa. Continuar defensant la jornada partida és perpetuar la lògica de la misèria: la mateixa que va néixer quan la gent feia dues feines per poder menjar. És misèria. És precarietat. I ha d’acabar.
Només amb una nova cultura del treball, centrada en les persones i no en els beneficis, podrem avançar cap a una societat realment justa i lliure. I això passa, inevitablement, per enterrar la jornada partida i reivindicar el dret més humà de tots: tenir temps per viure.
Quique Castelló és portaveu de Compromís per Almenara i membre de l’Executiva de Més.
