En la tragèdia que s’ha viscut a l’Horta Sud ha quedat ben clar que no s’és res si no s’és poble. El Partit Popular, com a governant de la Comunitat, i el Partit Socialista, com a govern central, han jugat a tirar-se culpes mentres milers de persones es debatien entre la vida i la mort en un diluvi causat no per la ira de Déu, sinó per l’avarícia de molts que han convertit el nostre país en un espai de no ser res, si no s’és especulador o company de la quadrilla.
Evidentment, la màxima responsabilitat recau en qui ostenta el poder de la Generalitat, el molt honorable president ha perdut el molt, i, fins i tot, el gens li ve gran. Però davant de tanta inoperància, el govern Espanyol s’ha quedat en una situació còmoda mirant com plorava el poble i esperant que els inoperants encara s’enfangaren més.
Ara més que mai s’ha vist que qui es van entestar a dir-nos Comunitat, i no País, tenien la missió de crear una unió artificial entre províncies, a ser possible amb rancúnies i enveges entre elles, perquè no pogueren vertebrar-nos qui volien un país sensible a la realitat social i mediambiental del territori. Així han col·lapsat els terrenys inundables per a fer parcs industrials i zones residencials sense escrúpols i amb les butxaques plenes.
Així, ens convertixen en indígenes que ens deixen festejar amb traques i foc, amb bous i vaquetes; però que si parlem d’arrels que facen cos i tronc es posen a la defensiva i combatents. L’exemple més evident és la relació que tenen amb la llengua valenciana. El bé patrimonial major que tenim totes i tots, que és de qui el parlem i de qui no el parlen. Però, com que és un senyal d’unió entre la ciutadania i sobretot amb la tradició i l’imaginari col·lectiu que formà part d’aquell regne que tenia a València com a capital, cal fer tots els possibles per aniquilar-la.
No poden admetre que un dia fórem un país amb lleis pròpies i saben que el testimoni de la llengua és de vital importància; per eixe motiu és maltractada pels partits de dreta espanyols, però que els anomenats d’esquerres també l’amaguen davant la possibilitat de perdre un vot. I així, després de quaranta anys de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, el conseller actual arriba amb la caputxa de botxí per a posar-li les sangoneres i les ventoses que la preparen a una bona mort.
Al territori, els partits espanyols ens van negar el nom de País i alhora s’encarregaren de destruir-lo, furtant els recursos i convertint una economia (que va ser exemple durant segles d’aprofitament dels recursos naturals, dinàmica i emprenedora), en una economia basada en els serveis i el turisme; ni indústria ni agricultura; perquè és més fàcil fer diners amb terres ermes i ciutadania transportable. També ací dretes i esquerres centralitzades, tant en el discurs com en el territori, aposten per gestionar moneda fàcil, que es pot dir ampliació del port de València o es pot dir urbanisme destructor del paisatge i de vides (com la realitat d’estos dies ha deixat veure) o es pot dir ús especulatiu de les energies renovables que li posa el segell verd a la destrucció de terrenys agraris o muntanyosos.
Sense País i sense llengua, ens volen camí de no ser res
Em pregunte si no és l’hora d’alçar-nos aquells que encara creiem en la possibilitat d’un país progressista i respectuós amb el territori, que prime la millor opció quan gestiona els béns de tots i totes, un país vertebrat al qual anomenar Valencià i on el valencià siga considerat necessari perquè ningú se senta desprotegit. Un partit que prime el benestar i no s’encabote en discussions bizantines que poden semblar molt progressistes, però que obliden que la responsabilitat d’un partit polític és fer gran i viu el seu territori.
A nosaltres ens ho han anat furtant tot: el nom, la llengua, el paisatge, la riquesa agrària i industrial, en pro d’una economia que se sosté en la quantitat de turistes que arriben per terra, mar i aire; el tren per a ells, però no per als alacantins que volem anar al nord del nostre territori. Venen i s’esgarren les vestidures perquè parlem en valencià (com gosem no parlar en castellà?) no perquè no ens entenguen sinó perquè no parlem i fem el que ells diuen. No diguem país perquè ni accepten que és sinònim de regió, hem de ser com ells o colons pacífics que ens posem els vestits tradicionals i dansem al seu so.
Ara, qui ens estimem esta terra, cal que totes i tots a una veu, alcem la nostra veu per defensar la identitat valenciana. O clamem per ser un país amb veu pròpia o se’ns emportarà l’aiguadut (que és com anomenem la riuada a l’Horta d’Alacant).
