Tot i la fama que té l’actual president dels Estats Units —una reputació que ens fa pensar que no sap ben bé el que està fent i que les seues polítiques avancen com cagalló per séquia—, la realitat és ben diferent. No es tracta d’economia, sinó que tot plegat forma part d’una agenda política d’ultradreta. El darrer episodi de la guerra comercial iniciada pels Estats Units i les decisions militaristes de l’OTAN apunten en una mateixa direcció: el desmantellament de l’estat del benestar, amb uns clars beneficiaris —els fons i els oligarques nord-americans.
Després de la reunió entre la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, i Donald Trump, celebrada diumenge passat a Escòcia, tots els mitjans s’han fet ressò dels resultats. Ara bé, aquestes negociacions, que ens representen a totes i tots, no s’han dut a terme en una seu parlamentària, sinó al camp de golf de Turnberry, un ressort propietat del Trump. Es tracta d’una mostra clara de la genuflexió europea davant els interessos ianquis.
Les conseqüències d’aquest acord són greus: s’accepten tarifes del 15% als productes europeus exportats als EUA, mentre Europa no aplicarà cap tarifa als productes nord-americans. Açò genera un hàndicap evident per al producte local. A més, Europa invertirà 750.000 milions de dòlars en energia estatunidenca i 600.000 més en altres àmbits. Fins i tot el president hongarés, Viktor Orbán, conegut pel seu pensament d’extrema dreta, ha criticat Von der Leyen (possiblement per humiliar-la, per fer la rosca a Trump, o per totes dues coses alhora) declarant que el seu homòleg americà «s’ha berenat» la belga.
Ara bé, més enllà d’aquestes trumpsaccions, quines són les conseqüències reals per a la nostra societat? A França, el passat 15 de juliol, el primer ministre François Bayrou va anunciar un «ajustament dels comptes» de 43.800 milions d’euros per a 2026 per tal de permetre un augment de la despesa en defensa. No cal explicar que on diu «ajustament» volia dir «retallades» ni que el torn d’Espanya arribarà tard o d’hora amb la mateixa fredor que al país gal.
Aquestes pressions són l’eina amb què els Estats Units aconsegueixen reduir el finançament europeu de l’estat del benestar. No poden dictar-nos les polítiques, però poden intervenir-les des de fora. Res de nou. L’augment de la despesa militar comporta inevitablement l’infrafinançament de serveis essencials com la sanitat, l’educació, la recerca o el transport. Tal com assenyalava Chomsky, el primer pas cap a la privatització és el boicot financer. Quan un servei està infrafinançat, funciona malament, i el ciutadà comença a veure la privatització com una solució acceptable.
Però d’on prové aquesta necessitat nord-americana d’intervenir el nostre sistema social? El capitalisme es caracteritza per una necessitat inherent de creixement infinit. Un savi va dir que aquest creixement infinit en un sistema finit és, en termes biològics, allò que anomenem càncer. Durant dècades, els Estats Units i els seus aliats han mantingut una política d’obertura de mercats globals com a forma de postergar la fi del sistema: «mentre obrim més i més mercats, el creixement encara és possible». Aquesta etapa és allò que anomenem tardocapitalisme i el que explica —entre altres coses— la Guerra Freda, la lluita contra el comunisme i l’expansió global d’aquesta lògica.
Aleshores, què passa quan els mercats s’acaben? Quan Rússia i la Xina ja participen del mercat global? Quan no queden més fronteres econòmiques ni mercats considerables per obrir? Doncs que el capital es gira cap a l’interior. Comença l’autofàgia: el sistema devora els seus propis recursos. Quines fronteres internes queden per conquistar? Quins mercats no hem posat en venda? La resposta és clara: els serveis públics.
Fa temps que els americans van vendre la seua ànima: la seua sanitat, les presons i l’educació superior són gestionades per empreses privades, convertint la seua societat en un despropòsit digne d’una sèrie de Netflix. Ara és el nostre torn. Perquè el capital continue creixent, nosaltres hem de sacrificar la nostra ànima també. Aquest és l’autèntic objectiu de l’estratègia trumpista: boicotejar el nostre sistema social a fi d’empentar-lo a la terrible privatització.
Ja ho déiem al principi: els grans beneficiaris d’aquesta maniobra són els oligarques estatunidencs perquè, quan el sistema europeu caiga, seran els fons voltor ianquis —els BlackRock i companyia— els qui hi estaran preparats per a apropiar-se’n. No debades els anomenem «voltors», és a dir, animals de rapinya. Aleshores, seran ells qui prendran el control dels hospitals, els instituts, l’aigua ―com està passant a l’Argentina de Milei― o, de l’habitatge, una xacra que ja patim.
Tots aquests moviments econòmics que hem presenciat enguany no poden entendre’s fora de l’arena política. Formen part d’una agenda d’ultradreta, centrada en la privatització, les adquisicions estratègiques i la desestabilització global, fins i tot en perjudici del mateix mercat nord-americà. L’objectiu? Alimentar-se de la ruïna de molts per beneficiar-ne uns pocs. Al capdavall, com va dir Marx, la història no és sinó la història de la lluita de classes. L’episodi actual, amb Trump com a representant dels grans oligarques, busca arrabassar-nos les conquestes socials del segle XX: els drets humans, la igualtat, la protecció pública, etcètera. No és cap broma. És un camí molt perillós, ple de discursos feixistes que, lluny de ser casuals, tenen una funció clara: confondre els ingenus i dividir-nos. El feixisme és la forma definitiva amb què la classe privilegiada sotmet la majoria. I l’estratègia és clara: fer que ens barallem entre nosaltres. Homes contra dones. Joves contra vells. Locals contra migrants. Tot respon a una mateixa lògica planificada.
S’aproximen vents adversos i cal resistir. Cal oposar-se als boicots encoberts, a les privatitzacions, al militarisme, a la censura que pateix la lluita obrera. Cal manifestar-se, romandre units, estar preparades. I, alhora, cal mantindre viva l’esperança. Recordar tot allò que hem aconseguit i tot el que encara podem aconseguir. Aquesta flama que ens encén és fruit d’un esforç històric, de la lluita dels nostres avantpassats.
Ni un pas enrere. Els ho devem.
