Si hem aprés alguna cosa de Noam Chomsky, que fa uns dies complí noranta-sis anys de saviesa, són els diversos mecanismes que el poder empra amb l’objectiu de manipular les masses. Així, una de les estratègies de manipulació, segons el geni nat a Filadèlfia, és la de desatendre un problema o, fins i tot, agreujar-lo a propòsit per produir certs efectes. Ja veiérem, sense anar més lluny, la manca d’atenció institucional durant els primers dies de la catastròfica DANA.
Chomsky posa el focus als serveis públics. Segons assenyala, una vegada boicotejat un determinat servei, serà més fàcil comptar amb el vistiplau de les masses i privatitzarlo. Aleshores, s’enarbora el discurs de la «institució deficitària», és a dir, es promou la idea que aquest servei és, més que res, una càrrega (en Espanya, Felipe González va estar tot un pioner i Aznar el va apuntalar). Després, el públic ho assumeix de mica en mica i, finalment, es procedeix a la venda a mans privades. Però ―ja ho va dir Julio Anguita en una conferència― cap empresari compraria mai una institució deficitària. Això és absurd, car el que l’empresari vol és treure beneficis. Si la venda es fa efectiva és, ni més ni menys, perquè hi veuen grans possibilitats econòmiques.
De la cleptocràcia a la corrupció com a estratègia política
Sovint, la manera de boicotejar aquesta mena de serveis és l’infrafinançament. Però, què passaria si la corrupció s’haguera convertit en una arma activa i gaire productiva a l’hora d’aconseguir aquests objectius neoliberals? Al cap i a la fi, el lladronici del tresor públic condueix a l’infrafinançament per una via alternativa, una drecera que no ha de superar els filtres socials i institucionals ni esperar el vistiplau d’unes masses cada vegada més imprevisibles. En les següents línies explorarem la manera en què la corrupció opera no sols com una forma d’enriquir-se per a certs individus o entitats, sinó que també suposa una estratègia política i ideològica d’allò més perversa.
Així les coses, podem destriar almenys tres funcions que la corrupció moderna articula com a estratègia política neoliberal. Una funció elitista, una funció propagandística i una funció neoliberal. La funció elitista, la més antiga de les tres, formaria part de la clàssica cleptocràcia on una elit privilegiada i poderosa sostrau allò que vol de l’erari públic. Al contrari que Robin Hood, es tracta d’esprémer al pobre per engreixar més la butxaca del ric. Tot i que sembla que açò no tinga una repercussió política, sinó merament econòmica, aquesta capacitat de corrupció pertany solament a les elits. Cap treballador de classe baixa o mitjana té l’accés a una corrupció d’aquestes dimensions, a la classe de corrupció que roba milions d’euros destinats a la sanitat o l’educació dels nostres iguals, posem per cas. La permissivitat, la passivitat o la inacció enfront de la corrupció no és sinó una política destinada a les elits, un nivell superior de «laissez faire», la festa d’una classe privilegiada que promourà, així mateix, el govern que l’organitze. A tall d’exemple, podem pensar en el cas d’Eduardo Zaplana, que continuarà en llibertat «per no haver-hi risc de fugida».
La segona de les funcions és una funció propagandística. Ja sabem que la publicitat, encara que roïna, sempre és bona. Allò que val és que es parle, no hi fa res si mal o bé, perquè així s’abasseguen totes les pantalles, es parla de tu i la gent et coneix. Fins i tot la gent que no en vol saber res de política, aplegades les eleccions, pot anar a votar i potser tota eixa pseudopaganda es definisca positivament per al partit de torn. Es tracta d’una doctrina goebbelsiana d’allò més tòxica per al diàleg social i la democràcia. Posem per exemple el cas del Donald Trump: com més condemnat, més popularitat.
A més, tot plegat contribueix a generar la sensació que la corrupció és pròpia de la política sènior i que, per tant, si ets un partit polític jove, si no tens accés a la corrupció de sempre, no ets un partit seriós. Perquè els partits seriosos estan farcits d’escàndols, de fang ―mai millor dit― fins al coll. Grans partits és igual a grans trames i, com en la vella aporia de la gallina i l’ou, s’ha confós quina cosa va davant i quina va darrere. Heus aquí el perill d’una societat polar i manca de criteri on l’honestedat ja no és un valor de moda i si que ho són, en canvi, l’anomenada «mentalitat de tauró» o la supervivència del més calavera.
Aquestes trames, a més, suposen una gran injecció econòmica que després s’empra en les campanyes electorals i els ajuda a reproduir-se en el poder. Posem-ne com a exemple el cas Gürtel, on milions de fons desviats no solament acabaren en mans privades sinó que serviren per a finançar la mateixa campanya política dels corruptes. Els partits minoritaris i honestos no poden rivalitzar contra aquesta mena de competència deslleial, estan en fora de joc. Aquest peix que es menja la cua és la condemna del poble.
La tercera i última de les funcions que en parlarem aquí és la funció desprestigiadora o, si més no, una funció que també podríem anomenar «neoliberal». La corrupció, paradoxalment, serveix per a desprestigiar el sistema públic, car genera la idea que les institucions malbaraten i espolien els nostres diners. Així doncs, els treballadors comencen a pensar que els seus diners estan millor dins de la seua butxaca, que ells seran capaços d’afrontar el seu futur i gestionar millor el seu sou que no pas l’Estat, de manera que reneguen dels impostos i s’incentiva l’economia submergida. Per què pagar impostos si eixos diners acabaran en la cartera dels lladres i les elits? Aquest és, llavors, un perillós sendal vers l’anarcocapitalisme. De fet, aquest sistema ja s’està instal·lant a l’Argentina, un dels països que més desconfien de l’Estat després del famós episodi del Corralito en l’any 2001 i les successives hiperinflacions. D’aquelles noces, aquests confits.
Com que la corrupció produeix desconfiança en el sistema tributari, les masses són més proclius a acceptar la definitiva privatització i neoliberalització de l’economia. Furtar es converteix en un guanyar i tornar a guanyar per a les elits: primerament pels milions ingressats, segonament perquè els condueix, qui ho diria, a la victòria mediàtica, ideològica i política. Una victòria que passa per la destrucció de l’estat de benestar, la hisenda col·lectiva, una bona part dels drets humans i laborals, i el menyspreu als valors democràtics entre d’altres.
A tall de cloenda cal fer una crida a l’acció: és imperatiu destriar els corruptes, ja no val a dir que tots són iguals per fingir moderació, ja no val el meninfotisme ni tampoc val amagar el cap com els estruços perquè correm perill de caure en un sistema on la corrupció és estructural i sistèmica. Hem d’estar alerta, obrir els ulls i combatre la corruptocràcia. Un finançament adequat dels nostres serveis millora l’atenció d’emergències, els mitjans i els accessos de transports, l’assistència sanitària i l’educació dels futurs ciutadans. Llig, informa’t, manifesta’t. És responsabilitat de totes i tots perquè ens va la vida. Els 223 decessos del passat dimarts 29 d’octubre ho corroboren.
