Un dels majors perills que tenim els mitjans i els periodistes és que amb la repetició constant de fet similars, acabem normalitzant-los i tractant-los de forma rutinària, primer com a notícia destacada, després com un breu i finalment deixant de publicar-los. És el perill, per exemple, de la cobertura de la violència masclista, i com a periodistes i com a mitjà, hem de fer tot el nostre esforç per a evitar caure en aquestes dinàmiques.
Només visualitzant tots i cadascun dels crims masclistes i donant-los la importància informativa que tenen -i això, per un mitjà amb tan pocs recursos com el nostre, sovint és un repte- podem contribuir a fomentar el canvi cultural imprescindible per acabar amb aquesta xacra social.
La setmana passada eren assassinades una dona a Benicàssim i una altra dona i la seua filla a Xilxes. En ambdós casos, els assassins són presumptament els exmarits de les víctimes.
Resulta obvi que cal un canvi social i cultural en profunditat per tal que ningú -i aquest ningú, desgraciadament, fa referència molt majoritàriament a homes- pense que pot posseir el cos o la vida d’una dona fins al punt de decidir assassinar-la quan aquesta ficció es desfà. I en aquest canvi, els mitjans de comunicació, juntament amb molts altres actors, com la cultura, el sistema educatiu o el teixit social, hi tenim molta coresponsabilitat al costat d’una administració de justícia i unes forces públiques de seguretat que, impotents, no poder assegurar la vida de totes i cadascuna de les dones maltractades per la violència masclista i, el alguns casos, tampoc dels seus fills. No podem deixar que les rutines, la repetició d’actes similars i la manca de “novetats” en permeten normalitzar aquesta violència com si d’una catàstrofe natural es tractara.
Cal, doncs, visualitzar i remarcar l’empatia amb les víctimes, assenyalar les causes estructurals d’aquesta violència i també denunciar i aïllar els negacionismes dels assassinats masclistes que intenten treure rèdit polític o econòmic de la complicitat amb els assassins. Cal fer que deixe de ser socialment acceptable la relativització o comprensió d’aquests assassinats o la seua conversió en “casos aïllats” i decisions personals. Hi ha un problema social i cultural molt gros i amb arrels profundes, i el primer pas per al canvi és explicar-ho i assumir-ho.
Tristament, ens preguntem, ¿ha arribat el moment en què haurem de fer un pas per qualificar aquest tipus de violència masclista com a terrorisme masclista, perquè hi haja un clam en la nostra societat que exigisca de forma continuada i contundent la seua fi i 0 víctimes?
