Lluís Llach va visitar València el passat 9 d’Octubre en el marc d’una trobada de la Confederació d’Entitats Sobiranistes organitzada per Decidim i en la qual també van participar l’Assemblea Nacional Catalana, de la qual n’és president, i l’Assemblea Sobiranista de Mallorca.
La primera pregunta seria per donar un poc de context, perquè l’ANC neix en un moment de creixement de l’independentisme com una ferramenta transversal d’aquest, però 12 anys després, la situació ha canviat molt, amb l’independentisme dividit i en replegament. Quin és el paper de l’ANC en aquest nou escenari?
La primera cosa és evident, i és que l’ANC va sorgir amb unes necessitats molt precises i, a més, bastant curtes. I en fracassar l’assoliment de la independència el 9 d’octubre del 2017, i les conseqüències d’allò: repressió, 155, desunió de l’independentisme, etc., el que havia de durar 4 o 5 anys, ja en porta 12. I això què vol dir? Doncs que l’ANC s’ha d’adaptar a una situació molt diferent del seu principi. Ara, dit això, m’agradaria matisar un punt sobre això que «l’independentisme està de baixa». I és que això fa referència a l’independentisme institucional, però l’independentisme social està indemne. A Catalunya, d’aquells dos milions de gent que va votar [al referèndum de l’1 d’octubre del 2017] continuen allí. En aquests 9 anys a mi ningú m’ha dit «he deixat de ser independentista». Ara continuen sent dos milions de persones més o menys emprenyades, indignades, decebudes, els sinònims que trobis, però hi continuen sent.
I quan hi ha un independentisme social d’aquesta grandària, vol dir que qualsevol dia es pot començar a dinamitzar. Com fer-ho, com posar-lo en marxa una altra vegada, com recuperar confiança, etc., és, d’una banda una feina que tenen uns polítics si volen ser elegits, i d’altra banda una feina de les institucions alternatives, d’allò que en diem les entitats. Si volem fer la feina bé, hem de tornar a reactivar aquest independentisme i dir-li que tenen més motius que mai per seguir lluitant per allò que lluitaven.
«Hi havia un PSC dirigit per Maragall que a mi, personalment, em deia que era independentista, i en canvi ara hi ha un PSC que no és ni d’esquerres»
Per primera volta en 12 anys hi ha un president de Catalunya d’un partit d’obediència espanyola. Ja sé que la història mai torna enrere, però personalment em recorda els 2000, amb el PSOE a la Generalitat, el PSOE a la Moncloa, a l’Ajuntament de Barcelona…
Sí, però la situació no té res a veure amb aquella. Ara hi ha entre 500.000 i 800.000 abstencionistes voluntaris de l’independentisme. Hi ha una part de l’independentisme que, com que n’està fart ha agafat altres alternatives. Després, llavors hi havia un PSC dirigit per Maragall que, a mi, personalment, em deia que era independentista, i en canvi ara hi ha un PSC que no és ni d’esquerres. I després, no veig viable un nou tripartit perquè seria el suïcidi d’ERC, que en aquests últims anys ja han demostrat a bastament que són molt mals estrategues, però vaja, això seria fer-se l’harakiri. Llavors, la posició del senyor Illa és molt feble i podria tenir els dies comptats, segons com acabi el congrés d’ERC.
I llavors?
Tot és molt volàtil. Jo no m’arrisco a fer previsions a més de mig any vista, un any com a molt, perquè les coses poden canviar molt ràpidament.
Parlant d’aquest independentista decebut, hi ha un corrent d’opinió molt fort contra els dirigents polítics que van guiar el procés i no van complir la promesa de proclamar la independència. Dirigents com Junqueras o Puigdemont, han fet una lectura correcta dels anys posteriors al 2017? Haurien de fer un pas al costat per afavorir la renovació de l’independentisme?
Aviam, el fracàs de la independència és peremptori, no s’ha assolit, no? Hi ha tot el tema ja conegut de la telefonada de [Donald] Tusk [llavors president de la comissió Europea] a Puigdemont per dir-li que si no declarava la independència el dia 10, Europa faria d’intermediari, i després no va complir. El president Puigdemont, ja ha dit que aquesta va ser l’errada més grossa que va fer. És un error induït, encara que convertir Europa en intermediari en un conflicte entre Catalunya i Espanya, en si mateix és un èxit. I per què ho dic tot això? Perquè igual que som molt crítics amb el poder d’aquell temps –val a dir que llavors el senyor Junqueras ja feia coses rares-, també cal dir que també hauríem de fer autocritica la gent que estàvem al carrer. Estàvem empoderats, a punt d’encastellar-nos a la plaça Sant Jaume i una entitat molt famosa va dir «no us moveu» quan en realitat havíem de moure’ns.
La culpa està molt repartida. Si s’ha de posar per ordre, el primer lloc és per un estat que malgrat 50 anys d’una pràctica pseudodemocràtica és incapaç d’admetre el diàleg democràtic. Després uns dirigents que quan arriba l’hora de la veritat penso que no tenen prou experiència política per entendre què és l’Estat. I després la gent que en un moment determinat havíem sobrepassat la repressió policial, que quan és l’hora d’agafar la Generalitat i encastellar-nos-hi, o anar al Parlament i exigir al poder legislatiu que ho fessin, vam anar a casa, per creure.
Tot això són fracassos compartits, però també hi ha una altra cosa bona, i és que són ensenyances compartides. Crec que tant els polítics com la gent del carrer ho hem après. Per exemple, l’ANC ara sabem que hem d’acompanyar la desobediència activa, pacífica però activa. Per tant, nosaltres acompanyarem els polítics, si és que cal acompanyar-los, però amb l’estratègia i determinació pròpia i exigint la seva obediència a la voluntat signada electoralment.
«Una entitat molt famosa va dir “no us moveu” quan en realitat havíem de moure’ns»
Aquestes ensenyances també impliquen que l’independentisme ha perdut un poc aquella innocència del «Europa ens mira» i de «la llei a la llei» que a mi sempre em van parèixer un poc naïfs?
Sí, tot allò dels lliris… potser ara caldrà portar cactus. Però sí, és cert que l’1 d’octubre passa un miracle, és que hi ha un canvi de percepció col·lectiva, d’allò què suposa ser una nació oprimida.
Amb la repressió que hi va haver i la imatge que per un cop el poble fa de poble. I feia molt que el poble no feia de poble. L’1 d’octubre s’instal·la col·lectivament la consciència que només ens en sortirem amb la independència. Si en comptes de ser un cantant dolent fos un bon psicòleg, diria que l’1 d’octubre és definitiu, perquè hi ha un canvi de xip. Fixa-t’hi que és després de la repressió, de la desunió, del fracàs de la declaració d’independència quan aconseguim el 52% de vots independentistes.
Llavors, quan l’independentisme institucional ressorgeixi d’aquí dos, quatre o sis anys, quan sigui, aquest també vindrà molt escarmentat, sabrà que hi ha coses que es van permetre que ja no es podran repetir. I, en tot cas, des de la societat haurem de trobar mecanismes de coacció i condicionament per tal que la classe política entengui que ja no pot jugar més amb la gent.
I s’ha fet una reflexió sobre quina és la via per arribar a la independència? Què s’hauria de fer?
Nosaltres sempre diem que hi ha tres forts fronts: l’institucional, la confrontació amb l’Estat i l’internacional. A les cancelleries europees tothom sap que el cas català no està arreglat. Fan veure que sí, però saben que no és cert. Llavors, des de l’Assemblea, primer ens toca activar les bases que tenim a l’estranger, perquè hi ha molta gent que si aconseguim reactivar-la són petits lobbies d’opinió que quan passa alguna cosa aquí expandeixen les notícies. Després hem de generar confrontació amb l’Estat perquè això sigui notícia a l’estranger. Perquè cal tenir clar que per moltes converses que tinguem i les coses molt boniques que ens diguin, ningú decidirà res fins que el poble de Catalunya pari el país. Per què és important això? Som la quarta regió econòmica d’Europa i l’única del sud. Només que impedeixis que de Barcelona surtin coses cap a França, en 15 dies tens una crisi internacional. Només 15 dies! Perquè tenim els nostres suports, molts per raons històriques sentimentals: Estònia, Eslovènia, etc, però hem de jugar amb les raons econòmiques. Aquest és el gran poder de l’independentisme.
I finalment cal que l’independentisme institucional s’arregli. Perquè com que Catalunya en aquest moment no està en situació revolucionària, hem de comptar amb el factor d’un poder institucional determinat, fort i que d’alguna manera se sacrifiqui.
«Quan es fa l’estudi oficial de l’espoli fiscal, de cop i volta l’estat espanyol dibuixa clarament els Països Valencians»
Ja per acabar sembla que Catalunya i el País Valencià, en l’àmbit institucional, sempre van descompassats. I al nivell de societat civil, com és la relació?
A mesura que passa el temps, les motivacions pel dret a decidir estan augmentant. Els Països Valencians, com jo els anomeno sovint, no existeixen. No estem enlloc, estem prohibits a la Constitució, els mapes que se’n fan són clandestins… però en canvi, quan es fa l’estudi oficial de l’espoli fiscal, de cop i volta l’estat espanyol dibuixa clarament els Països Valencians. I el mateix passa quan mires les derivades econòmiques de les inversions, de les infraestructures, etc.
I ens espolien exactament des del 1714. Per això també ens varen conquerir, perquè Madrid ens tracta com una colònia. Però dintre de les nostres mentalitats encara no ha agafat força la idea que som l’última colònia d’un estat espanyol que és la metròpoli castellana que s’ha imposat des de fa 400 anys. Tenim mentalitat de colonitzats i això costa molt de treure’s del damunt.
