Nicolau Maquiavel, en el seu cèlebre llibre El príncep (1531), va desenvolupar una sèrie d’estratègies i principis per a la consolidació del poder polític. Aquestes idees han servit com a manual de govern per a moltes figures al llarg de la història, incloent-hi aquelles que van orquestrar la transformació del Regne de València dins del projecte centralitzador de la Corona de Castella i, posteriorment, del Regne d’Espanya. A continuació donarem una pinzellada sobre la implementació de les estratègies maquiavèl·liques per a l’assimilació del Regne de València i com aquestes han impactat en la identitat i autoestima del poble valencià.
Les estratègies maquiavèl·liques i la dominació del Regne de València
Un dels conceptes clau de Maquiavel és la necessitat de consolidar el poder mitjançant la combinació de virtù (habilitat, astúcia) i fortuna (circumstàncies favorables). La Corona de Castella va aplicar aquest principi amb eficàcia durant i després de la Guerra de Successió (1707), que va culminar amb els Decrets de Nova Planta. Amb aquestes mesures, el Regne de València va perdre els seus Furs, llengua i institucions pròpies, essent integrat en un sistema polític centralitzat dominat per Madrid.
Maquiavel també defensava que el príncep havia de mantenir el control a través de la divisió i el debilitament dels seus adversaris. Aquesta estratègia es pot veure reflectida en la manera com el territori valencià ha sigut desarticulat al llarg del temps. Un exemple paradigmàtic és la manca d’una línia ferroviària directa entre València i Alacant, una situació que, a més de dificultar la connexió interna entre les dues ciutats més importants del territori, simbolitza una política de dependència envers Madrid. Aquesta absència de connexió eficient limita no sols la mobilitat de les persones, sinó també el desenvolupament econòmic i cultural d’una regió que, d’altra manera, podria reforçar els seus lligams interns i presentar-se com un bloc cohesionat davant l’Estat central. Aquesta desarticulació del territori, planejada o no, s’alinea amb la lògica maquiavèl·lica d’impedir la formació de centres de poder alternatius que pogueren desafiar l’autoritat central.
La manipulació dels símbols valencians
Una altra de les estratègies maquiavèl·liques és l’aprofitament dels símbols per a legitimar el poder. En el cas valencià, aquest principi es va implementar mitjançant la substitució o la modificació dels símbols identitaris, alterant profundament el sentit de pertinença i cohesió del poble valencià:
- Denominació oficial: L’adopció del terme «Comunitat Valenciana«, una denominació creada a Madrid durant la Transició, va suposar la desconnexió amb noms històrics com «Antic Regne de València», que recordava la grandesa i autonomia d’un estat medieval, o «País Valencià», que representava una identitat progressista i arrelada al territori. Aquesta tria calculada va neutralitzar qualsevol sentit reivindicatiu o cultural associat al nom oficial del territori.
- Bandera blavera: La imposició de la bandera blavera, tradicionalment vinculada a la ciutat de València, va ser un altre acte de divisió simbòlica. En lloc de preservar la històrica quadribarrada, un símbol compartit amb altres territoris de la Corona d’Aragó que destacava la unitat i el patrimoni comú, es va promoure un estendard que desconnectava el País Valencià de la seua herència històrica i reforçava una visió localista i fragmentada del territori.
- Himne regional: L’himne oficial, amb versos com «Per a ofrenar noves glòries a Espanya», actua com un recordatori constant de la subordinació política i cultural dels valencians a un projecte nacional espanyol que deixa poc espai per a la reivindicació de l’autonomia o l’orgull regional. Aquesta elecció contrasta amb himnes d’altres regions, que sovint celebren valors propis sense una referència directa a la centralitat estatal.
En conjunt, aquestes polítiques han transformat els símbols identitaris en instruments de divisió i submissió, debilitant el vincle del poble valencià amb la seua història i cultura pròpia.
Polítiques d’empobriment i dependència
En la línia de desposseir un territori del seu poder, l’infrafinançament crònic que pateix el País Valencià és un exemple paradigmàtic de com es pot debilitar econòmicament una regió per a mantenir-la subordinada. Malgrat ser una de les comunitats autònomes que més contribueix al PIB estatal i una de les que més recapta impostos, el retorn en forma d’inversions és notablement inferior al que reben altres regions amb una contribució menor. Aquest desequilibri crea una situació estructural de desavantatge que limita les capacitats del territori per a desenvolupar projectes d’infraestructura i progrés.
Aquesta situació es veu agreujada per la manca d’ajudes a la reindustrialització, especialment en un context de crisi climàtica i de transformació econòmica que requeriria una aposta decidida per la innovació i la sostenibilitat. En lloc d’això, el model econòmic del País Valencià s’ha vist forçat a dependre quasi exclusivament del sector terciari, en particular del turisme i la construcció. Aquesta dependència, a més de ser vulnerable a crisis globals, dificulta la creació d’ocupació estable i ben remunerada.
Un altre aspecte clau és la falta d’inversions en infraestructures estratègiques, com ara connexions ferroviàries o portuàries que podrien millorar la competitivitat de les empreses locals. Aquesta absència no és casual, sinó que forma part d’una estratègia per a mantenir el País Valencià com a perifèria econòmica, reduint el seu potencial per a convertir-se en un centre de decisió i innovació. Així, es perpetua una situació de dependència respecte al centre polític i econòmic de l’Estat, reforçant la subordinació del territori a interessos aliens.
Les conseqüències sobre la identitat i l’autoestima
Aquestes polítiques han tingut un impacte profund i prolongat en la identitat col·lectiva valenciana. La substitució dels símbols propis i la centralització del poder han erosionat la consciència històrica i cultural del poble valencià, generant una sensació de subordinació respecte al projecte nacional espanyol. Aquesta dinàmica es reflecteix en la desconnexió emocional que molts valencians senten envers els símbols oficials que haurien de representar-los, però que sovint són percebuts com a eines d’imposició aliena.
La pèrdua de referents identitaris ha tingut conseqüències en l’autoestima col·lectiva, reduint la capacitat del poble valencià per a reivindicar-se amb força dins del marc estatal. En lloc de construir una identitat basada en l’orgull del passat i les possibilitats del futur, s’ha fomentat una narrativa que desvaloritza les contribucions històriques, culturals i econòmiques del País Valencià. Això es veu accentuat per l’absència d’un relat oficial que celebre els elements propis de la valencianitat, substituït per una visió centralista que dilueix la diversitat.
Aquesta realitat és coherent amb el que Maquiavel descriu com el domini «efectiu»: un poble desposseït de les seues senyes d’identitat, dels seus símbols i de la seua autonomia emocional esdevé més manejable. Quan el control no sols afecta els recursos materials sinó també l’imaginari col·lectiu, el procés d’assimilació es consolida de manera quasi irreversible. Tanmateix, aquest impacte no és definitiu, ja que el reconeixement i la revalorització dels elements propis podrien revertir aquest procés i enfortir l’autoestima col·lectiva del poble valencià.
Reflexions finals
A la llum de l’anàlisi maquiavèl·lica, el cas valencià exemplifica com un territori pot ser integrat dins d’un projecte estatal mitjançant estratègies polítiques, econòmiques i simbòliques. Aquesta situació, però, no és irreversible, i ofereix una oportunitat única per a reflexionar sobre com recuperar l’autoestima i la identitat mitjançant accions concretes i col·lectives.
Per revertir aquesta situació, caldria emprendre diverses mesures pràctiques. En primer lloc, la recuperació de la llengua com a element cohesionador seria clau: impulsar polítiques educatives i culturals que promoguen l’ús del valencià en tots els àmbits públics i privats. També és essencial restituir símbols històrics, com la quadribarrada, per a reforçar la connexió amb el passat i la identitat comuna del territori.
A més, seria fonamental incentivar la creació de narratives positives sobre el poble valencià mitjançant mitjans de comunicació propis, festivals culturals i projectes audiovisuals que celebren la riquesa històrica i contemporània del País Valencià. Aquestes iniciatives haurien d’anar acompanyades de polítiques que fomenten el desenvolupament econòmic sostenible, com la promoció d’una indústria pròpia i la millora de les infraestructures internes, incloent-hi la interconnexió total del territori mitjançant una xarxa de rodalia eficient i pensada des d’una perspectiva de cohesió.
Obres com Nosaltres, els valencians de Joan Fuster o El valencianisme polític de Gustau Muñoz poden ajudar a contextualitzar millor aquestes reflexions. Així mateix, l’obra de Maquiavel, en particular El príncep, pot ser un manual per a entendre com operar amb estratègia i determinació en moments crítics de la història.
El futur del poble valencià depén de la capacitat d’aplicar una virtù moderna que, com suggeriria Maquiavel, utilitze la intel·ligència i la determinació per a construir un projecte col·lectiu basat en el reconeixement i la dignitat. L’autonomia cultural, econòmica i simbòlica, reforçada per accions concretes i valentes, podria revertir segles de desconnexió i subordinació.
