En una jornada com aquesta, tan trista i tan dramàtica, cal expressar el més profund condol amb les famílies de les víctimes de la DANA en diferents comarques valencianes. El dolor col·lectiu del poble és molt gran. Som un país en què, com cantava Raimon, « la pluja no sap ploure», i els episodis tràgics com l’actual es donen cada cert temps perquè la nostra geografia també té aquestes contradiccions.
Però cal anar més enllà del simple fet geogràfic per a explicar-nos què ha passat i exigir des de hui les responsabilitats polítiques al president Mazon i el seu Consell del PP i, per altra part, també d’aquelles empreses que van actuar de forma temerària envers els seus treballadors. Perquè una cosa són les desgràcies imprevisibles i una altra és l’obligació que els responsables polítics tenen per a minimitzar els danys. I no ens enganyem: els responsables polítics han fallat estrepitosament, ja que no van alertar a temps la societat del greu perill al qual ens han exposat.
Perquè aquest dimarts 29 d’octubre cap a les 7 de la vesprada el temporal va enfurir i va deixar gent abandonada a les carreteres que encara no ha pogut tornar, gent que mai no tornarà a casa i treballadors que no havien sigut alertats del risc que corrien si acudien als seus llocs de treball. És a dir: no hi va haver cap mena d’actuació preventiva ni avís de protecció civil malgrat les previsions dels centres meteorològics. La situació de matí del desbordament del riu Magre i altres barrancs amb quantitats de pluges històriques a les comarques de la Foia de Bunyol-Xiva, de la Plana de Requena-Utiel, les Riberes del Xúquer, de l’Horta no els va fer reaccionar, tot i que aquests fets pronosticaven hores abans una situació difícil que ha acabat esdevenint tràgica.
Davant d’això el president Mazón va comparèixer per primera vegada totalment desorientat, afirmant que no constaven morts i evidenciant un desconeixement total i absolut de la situació. Per a acabar-ho d’adobar el màxim responsable polític en aquestes situacions, el secretari de Seguretat i Emergències, Emilio Argüeso, no se l’ha vist en tot el dia. Una actitud que contrasta amb la del seu antecessor al Botànic, Salva Almenar, present en totes i cadascuna de les desgràcies que van assolar el País Valencià durant els quatre anys anteriors, tals com els incendis de Begís o de la Vall d’Evo.
Al president Mazón, però, no només el persegueix la seua actitud actual, que s’ha evidenciat erràtica, sinó també el seu passat recent. Una de les seues mesures estrella, l’eliminació de la Unitat Valenciana d’Emergències, ha envellit molt malament només un any després que el seu partit n’anunciara la supressió amb el pretext de contindre despesa pública. Aquesta és la política irresponsable del PP i de Vox, no ho oblidem: la de suprimir impostos per acabar amb els serveis públics amb arguments demagògics que després tenen aquest resultat.
No hi ha paraules possibles per a expressar la vergonya que un ciutadà normal, corrent, pot sentir envers els seus governants davant de tanta incompetència. El Consell presidit per Mazón ha ignorat els meteoròlegs, ha obviat els avisos i s’ha inhibit de qualsevol mena d’acció prudent a través de previsions obligades per a un executiu. No oblidem que el president valencià va anunciar cap a les 13:00 que la tempesta es desfeia, missatge que ha esborrat a la xarxa social X, i que va activar l’alerta a les 20:14, quan el país ja estava condemnat a la catàstrofe amb milers de persones atrapades que ha deixat desenes de morts, 92 víctimes comptabilitzades en el moment de tancar aquest editorial. La Unitat Militar d’Emergències no va ser avisada fins les 22:00. No són aquestes raons suficients per dimitir i no tornar mai més a la política?
El panorama no pot ser més desolador. Per les víctimes mortals en primer lloc, per descomptat, i també pels danys materials. I sobretot perquè allò que sí que era pronosticable i calia donar-ho per segur, que era l’actuació responsable, coherent i eficient de tot un govern, resulta que ha sigut desastrosa i, el que és pitjor, no tindrà conseqüències immediates en forma de dimissions, sinó excuses incomprensibles, com ja van fer els governants del PP davant dels familiars de les víctimes del metro de València del 3 de juliol de 2006. Des de la societat civil i les entitats cíviques caldria ara fer un pas contundent i engegar de nou les concentracions de solidaritat i reivindicació de justícia que feien els familiars de les víctimes del metro de València fins que es faça una comissió d’investigació i dimitisquen tots els responsables polítics.
Per molt que passe el temps, aquesta jornada quedarà per sempre en el racó més trist de la memòria col·lectiva del poble valencià. Caldrà, també, que aquest record tan dramàtic no ens faça oblidar la incompetència dels qui manen sense saber governar, dels qui retallen impostos en contra de l’interès general i dels qui en situacions d’emergència, lluny d’estar a l’alçada, demostren ser els governants més temeraris, és a dir, els més perillosos.
El president Mazón i el conjunt del Consell han demostrat que la política no només es fa amb paraules. Les seues (in)accions, els delaten.
I en clau positiva, cal agrair la feina del servei públic d’informatius d’À Punt, dels periodistes de mitjans de proximitat i de tot el servei públic de bombers, policies, militars, metges, forenses i voluntaris que ajuden i continuaran ajudant els afectats. I també a la Universitat de València, que va fer cas dels advertiments que va ignorar el Consell i va suspendre les classes amb encert total.
