Nanoestrelles d’or que són capaces d’activar fàrmacs mitjançant llum infraroja pròxima (NIR). Aquesta és una “innovadora” teràpia contra el càncer desenvolupada per un equip d’investigació de la Universitat Politècnica de València (UPV) -integrat en l’Institut Interuniversitari de Reconeixement Molecular i Desenvolupament Tecnològic (DM) i el CIBER de Bioenginyeria, Biomaterials i Nanomedicina (CIBER-BBN)- en col·laboració amb la Unitat Mixta UPV-Centre d’Investigació Príncep Felip (CIPF) i la Unitat Mixta UPV-Institut d’Investigació Sanitària La Fe (IIS La Fe).
Part del treball s’ha dut a terme en col·laboració amb investigadors del CIC biomaGUNE i de la Universitat de l’Havana (Cuba). La tècnica ha sigut provada amb èxit en ratolins empeltats amb melanoma humà i ha sigut publicada en la prestigiosa revista Advanced Materials.
L’estratègia consisteix a activar profàrmacs (fàrmacs modificats perquè siguen inactius) del potent quimioteràpic Doxorubicina a l’entorn del tumor, utilitzant llum NIR i nanopartícules d’or amb forma d’estrella (denominades nanoestrelles).
Per a això, l’equip de la UPV ha desenvolupat dos nanosistemes diferents: un amb el profàrmac unit a la superfície de la nanoestrella mitjançant enllaç covalent i un altre administrat de manera independent.
En irradiar, la llum indueix un intens camp electromagnètic en les puntes de les nanoestrelles d’or, que desencadena una reacció química en el profàrmac i dona lloc a l’alliberament precís del fàrmac sol, on i quan es necessita.
Sense llum, els compostos romanen inactius, la qual cosa redueix el risc de toxicitat. Diversos càncers i teràpies Els dos nanosistemes han demostrat la seua eficàcia en cultius cel·lulars de càncer de cèrvix i melanoma i un dels dos sistemes també ha sigut provat amb èxit en ratolins amb melanoma humà, en què s’ha aconseguit reduir la grandària tumoral de manera significativa.
Segons l’investigador de la UPV Ramón Martínez Máñez, a més de la seua aplicació contra el melanoma -el tractament del qual es facilita per la seua ubicació superficial- aquest sistema podria adaptar-se a altres tumors accessibles, com els del tracte digestiu o urogenital, o fins i tot modificar-se per a activar altres fàrmacs com a antibiòtics i ser utilitzat en teràpies personalitzades.
L’avaluació de l’eficàcia en models experimentals més avançats permetrà valorar aquest enfocament prometedor per al desenvolupament de futures teràpies més precises i controlades contra el càncer.
