L’artista va explicar en un comunicat que els metges li havien detectat la malaltia feia uns dies i que ja es trobava seguint el tractament corresponent. Peret deia que els facultatius li havien assegurat que no tardaria en poder tornar a oferir concerts, “que és el que més m’agrada en el món”, indicava.
Actualment, el cantant es trobava enllestint el seu primer disc íntegrament cantat en català i acabava de “donar forma” a l’enregistrament d’un nou treball en castellà. “Així que tot i que per ara no em veureu als escenaris, en breu hi haurà cançons noves”, assenyalava. Peret volia afrontar la malaltia “amb enteresa i optimisme”.
“No era jo qui cantava que “es preferible reír que llorar y que así la vida se debe tomar”? Doncs en això estic”, afegia. Finalment, Peret agraïa a tothom el respecte i l’estima que li han demostrat i demanava comprensió per aquests dies dedicats exclusivament a la seua recuperació.
Nascut al petit assentament gitano de Los Corrales a Mataró, Peret va passar part de la seua vida guanyant-se la vida fent de fuster, tapisser o venedor de teixits abans de fer el salt a la música. Fins i tot va viure a l’Argentina i l’Uruguai, dedicant-se també a vendre roba. Tot i que encara no havia centrat la seua vida en la música, el seu debut a sobre els escenaris s’havia produit quan només tenia 12 anys, ja establit al barri del Raval de Barcelona, amb l’actuació dels germans Montenegro, en què va pujar al Teatre Tívoli de Barcelona amb la seua cosina.
‘Una llàgrima’, de l’any 1967. Aquest va ser el primer gran gir de la seua vida. El primer gran èxit de Peret era una adaptació d’un vals a la seua rumba. Cinc anys abans, l’artista havia publicat un petit recull de dos temes, previ al seu salt a l’escena musical. L’any 1963, un cop retornat de la seua estada sud-americana, Peret va publicar el seu primer gran disc, amb el títol ‘La nit del Hawaiano’. Aquesta va ser l’entrada del pare de la rumba en la plana social barcelonina, i l’inici d’una llarga carrera plena d’actuacions i discos.
A la dècada dels 70, Peret ja s’havia convertit en un artista de talla mundial que viatjava arreu del món amb la seua rumba i la seua guitarra. El responsable d’aquest èxit havia estat, en gran part, el seu ‘Borriquito como tu’, que va sonar arreu del món. En aquesta dècada, l’artista combinava l’activitat musical amb el protagonisme davant les càmeres, amb pel·lícules com ‘Amor a tot gas’.
L’any 1983, Peret continuava sent una figura pública quan la seua vida va tornar a girar, sorprenent el seu públic. L’artista va decidir posar fi a la seua trajectòria musical i dedicar la seua vida a l’activitat religiosa, abandonant el seu paper de pare de la rumba i transformant-se en el ‘pare Pere’, de l’Església Evangèlica de Filadèlfia, a Barcelona.
Però la vida de Peret i els escenaris sempre han estat molt lligats. “Els metges m’asseguren que no trigaré gaire a pujar de nou als escenaris, que és el que més m’agrada del món”, deia l’artista poc després de conèixer la seua malaltia. Per això, deu anys després d’abandonar la música, el cantant publicava un nou disc sota el títol ‘No es pot aguantar’. Més tard, la seua aparició davant el públic a la cerimònia de cloenda dels Jocs Olímpics de Barcelona, l’any 1992, certificava que el ‘rumbero’ més internacional havia tornat. Interprentant ‘Ella té molt poder’, va retornar l’èxit que la capital catalana li havia proporcionat, cantant el popular tema ‘Barcelona té molt poder’.
Els últims anys, Peret va reduir les aparicions públiques i la seua activitat, tot i que no va desaparèixer dels escenaris. Per exemple, va participar en el disc d’homenatge a Joan Manel Serrat l’any 2006 o al de La Marató de TV3 el 2007. Alhora, també ha publicat els seus últims discs, com ‘Que aixequi el dit’ o ‘Dels covards mai s’ha escrit res’. El mes de juny de 2013, Peret reafirmava el seu compromís amb Catalunya en participar en el ‘Concert per la Llibertat’, que es va celebrar al Camp Nou, en què va cantar el popular ‘Ella té molt poder’, canviant la lletra per “Catalunya és poderosa, Catalunya té molt poder”.
La seua trajectòria ha estat reconeguda amb diversos guardons, com el Premi a Tota una Vida que va rebre l’any 2010 en els Premis de la Música, o el títol de Fill Predilecte de la ciutat que l’havia vist néixer, Mataró. Tot plegat abans que la seua vida fes l’últim gran gir. El passat 30 de juliol l’artista mataroní anunciava en un comunicat que patia un càncer, que l’obligava a deixar la seua activitat musical, just quan preparava el llançament del seu primer disc cantat íntegrament en català.
