L’historiador Josep Fontana (Barcelona, 1931) ha mort aquest dimarts als 86 anys. Llicenciat en Lletres i doctor per la Universitat de Barcelona, va ser ajudant de Jaume Vicens i Vives i Jordi Nadal a la Facultat de Ciències Econòmiques de Barcelona entre 1957 i 1966, any en què les autoritats franquistes el van apartar de l’ensenyament. Dos anys més tard hi va tornar com a agregat interí a la Universitat Autònoma de Barcelona fins a 1974, quan va esdevindre catedràtic d’Història Econòmica a la de València. En 1990 va començar a exercir a la Universitat Pompeu Fabra, d’on va ser catedràtic fins a la seua jubilació, en 2001. Fontana va ser el principal fundador, l’any 1992, de l’Institut Universitari d’Història Jaume Vicens i Vives. Entre d’altres, ha rebut la Medalla d’Or al mèrit cultural de l’Ajuntament de Barcelona, la Creu de Sant Jordi en 2006 i el Premi Nacional de Cultura l’any següent. Deixeble de Pierre Vilar, Ferran Soldevila i Jaume Vicens i Vives, va introduir les escoles renovadores i el treball d’autors cabdals de la historiografia contemporània, inspirades en bona part pel marxisme.
Fontana va treballar fonamentalment sobre els models de transició de l’Antic Règim cap al capitalisme i d’una manera monogràfica sobre la formació del mercat peninsular, sobre les revolucions de 1820 i 1868 a l’estat espanyol i a Catalunya i, sobretot, sobre les relacions entre les finances públiques i el desenvolupament econòmic.
Entre una llarga bibliografia destaquen La vieja bolsa de Barcelona, 1815-1914 (1961), La revolució de 1820 a Catalunya (1961), Aribau i la indústria cotonera a Catalunya (1963), la tesi doctoral La quiebra de la monarquía absoluta, 1814-1820 (1972), Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX (1973), Hacienda y estado, 1823-1830 (1974), La revolución liberal (Política y hacienda 1833-1845) (1977), La crisis del Antiguo Régimen (1808-1833) (1979), Historia. Análisis del pasado y proyecto social (1982), Guerra y hacienda: la hacienda del gobierno central en los años de la Guerra de Independencia 1808-1814 amb Ramon Garrabou (1986) i La fi de l’Antic Règim i de la industrialització (1988).
A la dècada dels noranta, la seua obra va prioritzar la reflexió historiogràfica de perspectiva àmplia, la metodologia i els reptes i condicionants de les ciències històriques, com també l’anàlisi de les qüestions polítiques i socials més rellevants del món contemporani: La història després de la fi de la història. Reflexions i elements per a una guia dels corrents actuals (1992) i Europa ante el espejo (1994). Posteriorment va publicar Por el bien del Imperio. Una historia del mundo (2011), vasta panoràmica de la guerra freda i les seues conseqüències en el món de hui i La formació d’una identitat. Una història de Catalunya (2014), que va rebre el premi Crítica Serra d’Or d’Humanitats (2015).
En 2002, l’Ajuntament de Barcelona li va concedir la Medalla d’Or al mèrit cultural; en 2003, va rebre el premi Narcís Monturiol; en 2006, la Creu de Sant Jordi; en 2007, va ser guardonat amb el Premi Nacional de Cultura, i en 2018, amb la Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona. També va ser nomenat doctor honoris causa per les universitats Nacional del Comahue (Argentina) en 2002 i Rovira i Virgili en 2010.
